D’hora al matí. Primer dia de l’any, el primer de veritat, laborable. L’equívoca sensació que tot està per estrenar, embolicat en cel·lofana intacta. L’àvia que demana almoina a la porta del pàrquing ha esgrunat una barra de pa sobre la vorera per a l’esmorzar de coloms i cotorres, que s’entreguen confiades al tiberi fins a la irrupció d’una gavina altiva, amenaçadora, amb el bec taronja al rest. Amb quatre gralls n’hi ha prou perquè la morralla alada s’aparti. Així endrapa a gust els rosegons més grans, pap avall, deixant a penes engrunes a les aus petites, segons la mecànica implacable del món. D’aquesta manera comença un 2024 que, a sobre, ve de traspàs, un altre d’aquells anys de 366 dies que arrosseguen mala sort des de Juli Cèsar. També va ser de traspàs el 1616, que va veure coincidir la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. I el 1912, l’any del Titanic. I el 1936… No em facin cas; la superstició és tan tonta com enganxosa.