Cada desembre per aquesta època em sento un dissident dels gustos culturals que dominen el mercat. L’edat m’ha rebaixat l’acritud, però veig els resums de l’any en diaris i webs i m’afanyo a discrepar-ne. Aquest any, per exemple, em sorprèn que molts crítics nord-americans hagin triat Barbie entre les millors pel·lícules, quan jo la vaig trobar més apegalosa que mastegar un paquet sencer de xiclets de maduixa Bang. Tampoc no entenc la prèdica que té Asteroid city, de Wes Anderson, un director que m’encanta però que aquest cop ha fet un film manierista i avorrit, amb una vulgar desfilada d’estrelles mal dirigides.