És estrany, ja no comprenc del tot com funciona. Recordo la curiositat i la constant sorpresa dels primers anys. ¿De veritat podia parlar amb persones que eren a milers de quilòmetres? Sí, de veritat. En un ciberlocutori llardós del centre comercial de Puerto Rico –encara existeix, el vaig veure ahir, tot i que ara demanen 50 cèntims per una impressió senzilla en DIN A4– vaig crear les que serien els meus primers comptes en harrylatino puntcom i fanfiction punt0 net, les dues pàgines web molt rudimentàries que servien més com a base de dades que com a pàgines web. No tothom tenia connexió a casa, no existia el concepte fibra òptica i els telèfons mòbils encara no s’havien convertit en el que són avui. Ens expressàvem mitjançant estats de Messenger que resultaven críptics, lírics o una mica puerils en un intent de diferenciar-nos de l’altre. Enviàvem brunzits per cridar l’atenció d’interlocutors que bé es donaven per al·ludits o bé no, i vèiem la pantalla de la nostra conversa sacsejar-se com si acabés de colpejar-la un terratrèmol.