31 de desembre: apocalipsi

En moments puntuals de la història, sobretot en períodes on la ciència no era la protagonista, les supersticions i profecies davant el final de l’any eren habituals. La por es colava entre idees de catàstrofes que van arribar, en alguns moments, fins i tot a pensar en la fi del món, en l’apocalipsi. Ara, el 2023, per aquestes dates fins i tot encara es publiquen les profecies de Nostradamus com una informació extra o curiosa, tot i que hi ha qui ho llegeix amb més creença. Al costat de tot això, recordava quan de petita tenia a les mans aquells llibres amb dibuixos que s’aventuraven a suggerir com seria viure l’any 2000, on apareixíem gairebé amb roba d’astronautes o en naus voladores. Estem ja a les portes del 2024 i al final hi ha una cosa que uneix tant Nostradamus com aquelles visions de futur tecnològic. I és que, per molt que s’avancés en el temps, no es progressaria tant en el pensament, que sempre pot fer passos cap enrere. La prova que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dos, tres, quatre... i no sé quantes vegades més, amb la mateixa pedra. No anem en naus espacials ni pensem que ens arribi la fi del món, però llegim aquestes profecies de Nostradamus. Potser poden semblar-nos exageracions que no pertanyen a les nostres vides, però si s’aixeca la mirada potser no fa falta ni imaginar aquests relats, sinó assumir que part del que passa al nostre voltant té alguna cosa d’apocalipsi en què moltes persones viuen avui dia. Aquesta destrucció total en conflictes armats, en sequeres, en catàstrofes i en l’odi com a pensament. Afligeix pensar que arribarà 2024 i hi ha coses que no canvien, que seguiran i no se sap ni quan ni com acabaran. Que arriba 2024 i parlarem de Palestina i Israel, d’aquests nens i nenes sense futur, de l’Afganistan i Ucraïna, d’un estiu insuportable de calor, de talls d’aigua davant la sequera, de més víctimes de violència de gènere, de futures pandèmies, de discursos d’odi... Un any més continuarem parlant dels errors que cometem. Alhora que hi haurà gent que s’irriti, cada vegada més, per sentir parlar de feminisme, del canvi climàtic, de ciència... perquè viuen en una realitat negacionista. Ens creiem els més avançats del món i alguns continuen en pensaments de l’edat mitjana. Acaba un any i veurem els anuaris de notícies. Que, al final, són anuaris sobre nosaltres, retrats de la nostra societat. Potser també és moment de fer anuaris personals del que hem fet o no. De vegades, enroscar-se en una posició no és per mantenir-te sol en una situació privilegiada, sinó que neix del menyspreu i la deshumanització actual. Passen els anys i algunes apocalipsis estan darrere les portes d’una casa, en un camp de refugiats o en una idea que ens tregui avenços a poc a poc. Potser Nostradamus sabia això que el temps passa però no la mala gent ni aquest ésser humà, tan imbècil, que acaba per destruir-se a si mateix. Potser, com a desig pel 2024, només valgui demanar que la vida no ens sigui indiferent.

31 de desembre: apocalipsi

Afligeix pensar que arriba el 2024 i hi ha coses que no canvien, que seguiran i no se sap ni quan ni com acabaran

El més llegit