El triomf més gran del negacionisme

Quan vaig acabar una de les meves conferències, una dona se’m va acostar. Em va explicar la història d’una coneguda molt pròxima, assassinada per violència de gènere per la parella, amb el patiment més gran. Van quedar orfes dos fills petits. Em narrava, impressionada, com ha evolucionat tot anys després: ell ja és lliure i aquestes criatures, que ja són adolescents i adultes, afirmen ara que "la violència de gènere no existeix" o que "la culpa és de les dones". El triomf més gran del negacionisme ja no és només convèncer els que tinguessin dubtes, sinó que encara que fins i tot el teu pare mati la teva mare, tu, com a fill, el neguis. Suposem que, a més, s’hi afegeix la teoria del reforç. El que passa quan aquests joves comparteixin els seus pensaments amb altres que opinin el mateix que ells. Quan els col·legues o referents a les xarxes enforteixen aquesta idea... ja és un cas perdut. El negacionisme també ha triomfat de moltes altres maneres contra les víctimes, i no només deixant les polítiques feministes marginades, sinó quan hi ha gent que fins i tot és capaç d’escriure a les xarxes a la filla d’Ana Orantes per atacar-la. Acaba un any amb un augment de víctimes de violència de gènere, i augment de víctimes de violència sexual. I no és per casualitat. No hi ha res que funcioni més en el negacionisme que valer-se del procés de deshumanització de les víctimes. I això forma part del nostre imaginari social, on els mitjans de comunicació han tingut –i tenen– un paper fonamental. De vegades, donant més veu i autoritat a negacionistes que a feministes, a les quals s’ha silenciat o ridiculitzat. De vegades, donant veu no a professionals, sinó a tertulians amb mites. De vegades, donant més veu a teories que culpen la mateixa víctima. ¿Casos que serveixin d’exemple? Fa setmanes va ser la declaració de l’Óscar, únic investigat pel cas d’Esther López, a Traspinedo. Recordo com, en els primers dies, als mitjans no deixaven de bolcar-se idees que apuntaven a ella i el seu comportament, o al que hauria pres aquell dia. La causa era justificar aquell final segons la responsabilitat d’ella. L’anàlisi de gènere darrere d’aquest assumpte, com a hipòtesi periodística, va quedar bastant al marge. Igual va passar quan, per aquestes dates, va aparèixer fa anys el cos de Diana Quer. No sé si recorden les hores dedicades a qüestionar com era la relació de la filla amb els seus pares. Fins i tot es feien en directe anàlisis grafològiques de la firma de la jove per descriure com era, perquè si era rebel o tenia poca autoestima i tal... ja se sap. Després fins i tot es va arribar, casualment, a avaluar i comentar el que la mare feia o deixava de fer en la seva vida privada. I mentre tot això passava a la tele, sense que ningú hagi demanat perdó, el cos de Diana Quer era en un pou. Un cadàver que es va localitzar només perquè el Chicle estava solt i va estar a punt de segrestar una altra dona. I si això passa amb dones assassinades, amb víctimes que tenen noms i cognoms, sobre les quals cau el dubte, imaginin quan continues viva i has passat per violència de gènere en la teva parella. Perquè clar, en aquests casos hi ha qui ho continua veient com relacions privades on és millor no ficar-se. I l’assumpte empitjora més quan ets mare... i mediàtica. Ho hem vist aquests dies amb Bárbara Rey. Sort que la seva filla segueix al seu costat. Però ja se sap, a les víctimes se’ls exigeix ser impecables. Han de saber sempre com reaccionar i sobreposar-se al segon, encara que t’acabin de maltractar, perquè el teu fill t’ho podrà retreure anys després. I és que les mares han de ser santes. No anar-se’n de festa, no tenir altres relacions. Han d’aguantar i callar. Com més se’n parla, menys es parla del que ells van fer, clar. Menys es parla de per què uns fills acaben recolzant un maltractador i fent mal a la víctima. Ja ho han vist en l’arrencada de l’article, fills que ni respecten quan ella ha sigut assassinada. No sempre és qüestió de sang i de família al final. És qüestió de cultura, d’ideologia i de manipulació. El que és trist és que tanta premsa, any rere any, es dediqui a això. A assenyalar i plantejar el dubte sobre elles perquè d’altres, que ho estiguin veient, aprenguin que és millor estar callada i que sigui el que hagi de ser. Abandonades a la seva sort.

El triomf més gran del negacionisme

El seu èxit no consisteix a convèncer els que poguessin tenir dubtes, sinó que encara que fins i tot el teu pare mati la teva mare, tu, com a fill, neguis que hi hagi violència de gènere

El més llegit