Sol a casa amb més de 40

Deixem que el meu fill de sis anys us expliqui de què va la columna: "La pel·lícula s’anomena així perquè va d’un nen que es queda sol a casa". En realitat l’hi diu a la seva germana, de tres, i fins i tot matisa un segon després: "Està molt bé al principi, però després no, perquè es queda sol a casa". Parlarem, no voldria donar més pistes, de Sol a casa. Si la idea d’un que està sol a casa ja sembla el títol d’algun tipus de drama, afegim que aquest un és un nen de vuit anys, per Nadal, en plena apagada elèctrica, amb els seus pares en un vol rumb a París, amb una parella de lladres rondant la casa i una espècie d’assassí amb una pala gegant que llança sal a la neu. "És un policia o és un home disfressat de policia", pregunta la petita, amb una intuïció davant el perill descomunal (el policia és Joe Pesci, el delinqüent intentant assabentar-se de si els McCallister deixaran buida la casa per vacances). El Kevin, el protagonista, té més por del soterrani que a quedar-se sol. Això és el que veus si ets el nen, és clar. Si tens la meva edat, et fixes en altres coses. Per exemple, la nit abans del viatge la família demana pizza a domicili. El tiquet és de 122 dòlars. Al canvi actual són uns 251 euros de pizza. Un es planteja, també, com poden tenir aquest tros de mansió als afores de Chicago. Pel que sembla, estudis recents exposen que només un 1% de la població d’Illinois podria permetre’s una casa així (i nou bitllets d’avió a París). Hauria d’ingressar uns 665.000 dòlars actuals a l’any. Perquè el noi ens cau bé, però si no un gairebé aclamaria els lladres que volen entrar-hi. Així que començo a pensar que un veu Sol a casa de la mateixa manera que viu el Nadal: com una aventura màgica i infantil o com una acumulació de despesa i angoixa en la mitjana edat. Una vegada es queda sol, el nen va sol al supermercat, on compra una nombrosa selecció de primeres marques. ¿Què compraríeu vosaltres si us quedéssiu sols? "Gambes", afirma la de tres sense dubtar-ho ni un segon. "Gambes pelades. I mandarines, perquè puc pelar-les amb les mans", afegeix. En cas de quedar-se sola a casa, només li preocupa no poder manejar un ganivet. "I plàtan, perquè no es pot pelar amb la llengua però sí amb les dents", afegeix. OK. No és l’únic: quan el Kevin posa la tele i apareix la famosa pel·lícula de cine negre se senten consternats, molt més que quan els lladres assetgen: "¿No té Netflix de nens?", comenta el més gran. Jo, en canvi, continuo pensant en el poder adquisitiu dels McCallister. Una altra de les teories que ronden per internet és que el pare és en realitat un capo de la màfia. Harry i Marv, els lladres taujans, serien del clan rival. Que això és així queda claríssim en el fet que Macaulay Culkin (Kevin) no diu res del que ha passat quan tot acaba. El pare, a més, descobreix la dent d’or del lladre a l’alfombra, però tira un espès vel. A més, el Kevin trama plans i trampes amb ment criminal. Crema coronetes i maneja bé l’escopeta, en una mena d’edatisme sàdic que destrossa físicament i espiritualment el duo de lladregots. És curiós com penso que en qualsevol moment se’n podria carregar un (quan li tira una planxa des de tres pisos amunt). Googlejo per saber si podria tenir conseqüències en un judici. D’una banda, a Illinois regeix la doctrina del castell: pots defensar per la força la teva propietat privada. No en va, el mocós diu: "És la meva casa i he de defensar-la", amb to de Charlton Heston en una convenció del rifle. Només els pares podrien tenir algun problema amb la llei, ja que no pots deixar un menor sol fins als 14 anys. Com veieu, no és el mateix veure Sol a casa als tres anys que als 43. Ara em fascina la figura de l’home ancià que tanta por fa als nens del veïnat, però que acabarà salvant la vida al Kevin. S’anomena Marley, com el del Conte de Nadal de Dickens, així que molt probablement sigui un fantasma del futur. O, fins i tot, una versió anciana del Kevin: ell mateix anys després i després de viure molts problemes familiars. I llavors, a l’església, avi i nen compartint banc, el Marley diu una cosa que m’arriba molt més que la resta de la pel·lícula: "Es pot ser vell per a gairebé tot, menys per tenir por". Per tenir por i per al Nadal i per a Sol a casa. Només que canvien: les pors, les dates, la pel·lícula. n

Sol a casa amb més de 40

Un veu la pel·lícula com viu el Nadal: com una aventura màgica o una acumulació de despesa i angoixa en la mitjana edat

El més llegit