La visita d’un grup d’eurodiputats per analitzar la immersió lingüística escolar obligatòria i la possible vulneració de drets fonamentals ha aixecat una reacció d’urticària en el nacionalisme. Per esquivar el fons del problema, la imposició d’una escola "només en català", amb exclusió del castellà com a llengua vehicular, els arguments se centren en l’adscripció política dels visitants, que majoritàriament són de dretes, i en la repetició d’una sèrie de consignes. L’article de les conselleres Simó i Serret és un exemple d’aquest discurs, segons el qual, el qüestionament del monolingüisme és una ofensiva ni més ni menys que contra Catalunya. Seguidament s’enumeren els mantres de sempre, "model d’èxit", "consens social, polític i pedagògic", "garantia de cohesió", etcètera. El problema amb la immersió és que tot és mentida. L’escola catalana no és cap model d’èxit, sinó de fracàs palmari, les dades són irrefutables, tot i que evidentment no només per culpa del monolingüisme.