Espanya i el trànsit marítim al mar Roig

A l’incloure Espanya entre les potències navals encarregades de garantir el trànsit marítim al mar Roig, abans que aquesta decisió hagués sigut aprovada pel Parlament espanyol, l’Administració nord-americana no ha fet cap favor al Govern de Pedro Sánchez. L’antecedent de la guerra de l’Iraq, en la qual el llavors president del Govern, José María Aznar, va adoptar una posició contrària a la majoria de l’opinió pública espanyola, no és tan llunyà. La falta de fonament d’aquella guerra, sustentada en informacions fabricades sobre suposades armes de destrucció massiva, ha deixat un pòsit que qualsevol Govern ha de tenir en compte. La situació és clarament diferent. Ara, els interessos d’Espanya estan compromesos per les accions portades a terme contra el lliure comerç al mar Roig pels houthis (una milícia vinculada a l’Iran que diu actuar en solidaritat amb els palestins). Qualsevol disrupció del trànsit marítim a l’estret de Bab al-Mandeb tindria un impacte important sobre la inflació i el creixement. De fet, després dels primers atacs dels houthis contra mercants de diferents nacionalitats, no només israelianes, el preu del gas ja ha augmentat en un 10%. Per tant, seria lògic que Espanya s’unís a una coalició que actués en defensa dels seus interessos i dels de la Unió Europea. No obstant, la llei orgànica de defensa nacional obliga que tot moviment a l’estranger de tropes militars espanyoles sigui aprovat pel Parlament. Basat en això, és lògic que el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, hagi reclamat a Sánchez que el tema sigui objecte de debat i votació a la Cambra. Feijóo sap que alguns aspectes de la política internacional constitueixen el taló d’Aquil·les de la majoria parlamentària que el PSOE va aconseguir armar per a la investidura. Efectivament, és possible que ni Sumar, pressionat pels cinc diputats de Podem, ni altres forces de l’esquerra independentista que integren aquesta majoria, estiguin a favor de l’enviament de tropes al mar Roig sota la batuta nord-americana. No tant perquè això posi en qüestió la decidida política de Sánchez en favor d’un alto el foc a Gaza i del reconeixement de Palestina com a Estat, com pel biaix anti nord-americà que forma part de l’ADN de bona part de les forces que se situen a l’esquerra del PSOE. La proposta de la ministra de Defensa, Margarita Robles, en el sentit que Espanya només actuï sota el paraigua de l’OTAN o de la Unió Europea és un ardit per esquivar la situació enutjosa en la qual es troba Sánchez. No obstant, no evita el debat parlamentari, ni una votació, sobretot si es passa d’una missió de vigilància a una altra de caràcter pròpiament militar en cas que els houthis agreugin la seva acció. La política internacional ha de ser política d’Estat. En aquest sentit, el lògic seria que Sánchez i Feijóo fossin capaços de superar les seves diferències per arribar a un acord sobre una cosa de tanta transcendència per a Espanya. La reunió que tots dos tenen divendres vinent ha de servir per garantir una àmplia majoria parlamentària en favor de la participació d’Espanya en les iniciatives multilaterals destinades a garantir el trànsit marítim al mar Roig.

El més llegit