Durant molts anys, els nacionalistes han retret als governs espanyols impedir que el català fos oficial a la UE. Semblava que si Espanya el defensava amb determinació era fàcil aconseguir-ho, atenent que és una llengua amb més parlants que moltes d’altres. Que aquesta vegada encara no s’hagi aconseguit, malgrat la presidència espanyola de la Unió, i que el Govern de Pedro Sánchez s’ha ofert a pagar el cost de les traduccions, cosa que és tramposa perquè el reglament estipula que és una despesa comuna, evidencia la complexitat de la construcció europea i altres problemes que des de Catalunya no es volen veure. Curiosament, els països més recelosos són els més petits (Suècia, Finlàndia o els bàltics), que no ho veuen necessari ni prioritari, els sembla car i sobretot temen un efecte contagi interior. Espanya no és una excepció en diversitat lingüística, més aviat és un exemple d’excel·lència en reconeixement cap a totes les seves llengües, una cosa que els independentistes no volen veure perquè trenca amb el seu clixé hispanòfob. Quan Josep Borrell va ser president de l’Eurocambra ja es va plantejar aquesta reivindicació, i va tenir més rebuig que ara. Amb tot, el català sí que té un estatus a Europa: és llengua de comunicació de les institucions comunitàries amb la ciutadania i es tradueixen les publicacions més importants.