¿Deixem d’informar dels feminicidis?

Avui es compleixen 26 anys del crim masclista d’Ana Orantes. Fins al 2004 no va arribar la llei contra la violència de gènere. La mateixa que ara qüestiona Vox. Abans es van afegir altres mesures com les ordres d’allunyament, de protecció o la violència psíquica com a delicte. Des del 2003, es va comptabilitzar la xifra d’assassinades per conscienciar de la dimensió del problema. Des d’aleshores, 1.237 dones assassinades. Aquest any: 55 dones i dos menors assassinats. ¿Per què ho recordo? Resulta que aquests dies, el Tribunal de Comptes va emetre el seu informe de fiscalització sobre la violència de gènere. I en la pàgina 37 diu que "l’estadística de feminicidis eclipsa altres informacions que indueixen a pensar que la protecció de les víctimes és eficaç". En aquest moment, només em surten preguntes. Perquè no és la primera vegada que, als que informem sobre aquest tipus de qüestions, se’ns deixa anar la idea que donar les xifres d’assassinades potser sigui contraproduent. I, a hores d’ara, no deixa de sorprendre com aquestes reflexions mai es plantegen en altres assumptes, excepte amb nosaltres. Mai s’ha deixat de donar la xifra de víctimes d’ETA per si creava por en la ciutadania o en representants polítics, per si hi havia temor de sortir de casa o per si es dubtava del treball del Ministeri d’Interior o dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. Mai s’ha indicat que donar la xifra de víctimes en accidents de trànsit eclipsés els casos en què la gent se salvava, ni això posava en dubte el treball de la Direcció General de Trànsit. Al revés, s’han donat aquestes xifres per sensibilitzar i sumar esforços. Si les dones no denuncien no és per les estadístiques, és per temor de no ser cregudes, de demanar ajuda i que la justícia deixi lliures els seus agressors. Si, segons el Tribunal de Comptes, no es coneixen els casos en què elles se salven, el problema no és donar-ne la xifra, sinó la falta de transparència, l’absència d’estadístiques complementàries i de no acostar un sistema que, com detallen davant el Defensor del Poble, moltes víctimes consideren distant i que no les comprèn. El que eclipsa el bon treball són els altres greus errors del sistema. Si el sistema no fallés, elles podrien conscienciar altres víctimes per confiar-hi. I elles no poden explicar, per ara, el contrari del que viuen. Sembla que molesta que fins i tot les víctimes parlin. Dones com Ana Orantes van suportar anys de tortura perquè no sabien com s’anomenava el que patien, o si a altres dones els passava el mateix. No hi havia xifres. Res. Ara hi ha unes dades terribles que exposem per informar. La pregunta és per què, en una societat que ja té més víctimes mortals per masclisme que per ETA, hi ha una reacció tan tèbia, no ocupa hores en els mitjans i no és eix central de la política. Potser perquè importem menys. Informem amb dades i amb la veritat, millorin el sistema i no les converteixin en invisibles. Perquè aquesta xifra no és només un número, són noms i cognoms de dones assassinades, orfandat i famílies trencades per sempre. No n’esborrem la memòria.

El més llegit