Llocs per esborrar del mapa

Esborrada del mapa en el sentit literal del terme. Aquest va ser el destí d’una ciutat ara invisible, que oficialment va perdre el rang municipal. Els seus veïns van ser obligats a abandonar-la, els seus edificis a buidar-se, el seu nom a enterrar-se en l’oblit. Però jo no vull que s’oblidi. El seu nom era Wittenoom, i va passar fa 15 anys. A la primera meitat del segle passat era una localitat tan bulliciosa com es pot esperar d’una situada a l’àrea geogràfica de Perth, a Austràlia occidental, gran explotadora de minerals. La malaltia de l’asbestosi desencadenada entre els seus habitants, i en especial entre els treballadors de les mines d’amiant, va causar tal impacte que es va començar a reconèixer el perjudici d’aquests minerals per a la salut ja als anys 50; als 60 el seu perill era inqüestionable, i es van tancar les mines. Aleshores ja havien mort 2.000 persones en una localitat que van arribar a habitar 20.000 ànimes a conseqüència de l’exposició directa a la substància tòxica que ataca els pulmons. El que va seguir va ser l’extinció sorda del poble, com si una bomba nuclear hagués caigut al lloc, com si mai hagués existit. És difícil no imaginar aquest poble fantasma com en un decorat de far west i recordar les imatges dels entorns de Txernóbil, amb una altra arquitectura i clima, paisatge, però el mateix buit terrorífic. Wittenoom va existir igual que Txernóbil, i allà encara hi ha tres milions de tones d’asbestos, la fibra tòxica de l’amiant, per retirar, cosa que ha convertit els seus 350 quilòmetres quadrats en la zona oberta contaminant més perillosa del sud del planeta. Els museus d’història d’Austràlia guarden un espai a les seves sales d’exposicions per denunciar els fets, i per no oblidar. Arreu del món la lluita contra l’amiant continua viva, i països com Espanya han desplegat nombrosos plans per retirar l’amiant de les ciutats i fàbriques, dels soterranis que porten als vagons de tren on més es va fer servir la fibra d’amiant fins a saber-se la seva perillositat... i després. Però en molts dels nostres patis interiors i zones d’esbarjo infantils la roba encara s’eixuga a l’aire que respiren les teulades d’amiant de cobertes pendents de retirar i els nens ronden per pistes marcades amb línies de colors de futbol sala massa pròxims al verí per a l’organisme. El compromís econòmic està sobre la taula, el pla en desenvolupament, i de tant en tant s’executa una acció prevista per desmuntar el sostre d’un mercat o d’una nau industrial, per desenterrar restes en una muntanya pròxima a urbanitzacions, com als búnquers del Turó de la Rovira de Barcelona. Però en l’aire flota, junt amb la toxicitat, la sensació que no anem prou ràpid, com si no ens ho creguéssim. És el que tenen els enemics invisibles. No ajuda que continuem havent de recórrer a la justícia per guanyar processos clamorosos que han de declarar i compensar els danys laborals de l’asbestosi en antics treballadors del metro o de fàbriques contaminants. Fa només uns dies, els advocats del Col·lectiu Ronda arrencaven al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’enèsima sentència favorable a la viuda d’un treballador: el càncer d’esòfag que va arrabassar la vida a l’empleat el 2020 –¡2020!– va ser provocat per l’exposició a l’amiant al lloc de treball que va ocupar en la metal·lúrgica. Ni el quadro de malalties professionals és sensible al dany extensiu de l’amiant, ni els ajuntaments tenen llistes exhaustives per identificar totes les superfícies afectades. A Catalunya hi ha almenys quatre milions de tones d’amiant per retirar i es vol ampliar l’abocador actual, que s’ha quedat petit. L’amiant s’ha d’esborrar del mapa una vegada per totes.

Llocs per esborrar del mapa

La lluita per la retirada de la substància tòxica de les nostres ciutats segueix viva, igual que els plets per fer justícia

El més llegit