‘Con razónpartío’

Alejandro Sanz es canviaria ara mateix per qualsevol de nosaltres; és impossible concebre una pitjor degradació d’un mite. Al maig va sotmetre el seu autodiagnòstic a les xarxes. "No estic bé. No sé si això serveix de res però vull dir-ho". El cantant no estava parlant sol, perquè fins a 20 milions de persones comparteixen el seu compte a Twitter (després anomenada X). Quan vaig començar a vigilar els missatges de Sanz, érem cinc mil persones atrapades en el matí d’un dia festiu, i només en el meu cas per un encomiable sentit del deure. L’artista està con razón partío, entre milions de curiosos de la seva activitat i, sobretot, de la seva intimitat. És preferible trobar-se sol a la Terra abans que portar penjada una xifra tan gran d’impertinents. Si els adeptes que devoren cada batec de Sanz aportessin 10 cèntims per càpita, saldaria la reclamació de tres milions d’euros per part d’Hisenda, que constitueix l’estació més recent del viacrucis d’aquest adolescent envellit per damunt de les seves possibilitats. No obstant, aquí rau l’error de pressuposar que els fanàtics a qui mai un anomenarà carronyers el segueixen per sostenir-lo. En realitat, només busquen una cadira de ring des d’on contemplar com es bat a brazo partío. Prefereixen veure’l patir. Escoltes Alejandro Sanz quan desitges una vida i una música sense riscos. La veu trencada de fàbrica ha impedit que també se l’acusi d’erosió en l’expressió dels seus sentiments, a resumir en només mig vers de Miguel Hernández: "Una mujer morena, resuelta en luna". La resta és xerrameca. En tot cas, la recomanació consisteix a escoltar el cantant sense contaminar-se per la hilarant visualització de les seves cançons, només justificable des del primitivisme videogràfic. Un youtube de Sanz és com un Almodóvar on tot ha sortit malament. Defalliment morbós El divo compleix la norma de no simplificar el veredicte als seus milions de devots. Un mes després de transmetre el seu decaïment, aprofundia oracular en la imminència i la intimitat de la derrota. "No és tan fàcil escollir perquè el cap ens demana rendir-nos, però el cor vol continuar bategant". Sense comes, per estimular el senderi del lector. S’hauria de recordar de nou a l’artista que ningú entra a X per brindar-li ajuda, sinó per testimoniar el seu defalliment morbós. Jo vaig veure ensorrar-se en directe el gran Alejandro Sanz. Costa prestar atenció a aquest madrileny, a qui un estranger associaria amb un andalús inequívoc, pel simple tràmit de sentir una cançó seva a l’ascensor. No obstant, l’escriptura es condensa en l’aparició de "falsos amics", i Alejandro Sanz se m’apareix de sobte com un germà bessó de l’actor Jorge Sanz. Van néixer a menys d’un any de distància dels 60 a la mateixa capital. La connexió fisonòmica és evident, i el que semblava més inexpugnable de tots dos roda ara pel pendent de les confessions amb un rerefons inquietant. Si 20 milions de persones se sentissin implicades amb cada un dels nostres passos, embogiríem per força. Quan són els multimilionaris que demanen ajuda, "no estic bé", el món està molt avariat. El secret del joglar consisteix a aparentar i alimentar els sentiments, però els desfogaments d’Alejandro Sanz sonen massa falsos per ser inventats. Tots els melòdics espanyols són fills artístics de Julio Iglesias. En la caiguda dels fills, "el cap ens demana rendir-nos", es demostra la intel·ligència d’un patriarca que només fingia prendre’s seriosament. I sobretot, que desconfiava cegament dels seus fans. Hi ha una estafa de més calibre que la intel·ligència emocional, i és la fama emocional, la ficció que els seguidors t’estimen realment. Les estrelles estrellades són norma abans que excepció. La seva caiguda requereix el procediment infal·lible d’elevar-los al cel, i exigir-los simultàniament que mantinguin els peus a terra. La seva sort estarà tirada quan acceptin la massa crítica, i 100.000 seguidors a X siguin més importants que l’experiència compartida al costat de Marc Anthony o Shakira. Ni un sol espanyol pot al·legar que desconeix Alejandro Sanz, i cada parroquià té dret a reinterpretar-lo. A l’artista li queda el partío de tornada, i la constatació que el seu ofici tampoc és per a tant. Bob Dylan li pregunta a Leonard Cohen: –¿Quant temps vas trigar a compondre Hallelujah? –Tres anys, Bob. ¿I tu a escriure aquesta cançó teva que tant m’agrada? –45 minuts.

El més llegit