La incomoditat de Biden davant Netanyahu

Assolida la xifra de 18.000 morts a Gaza, el 60% dones i nens segons Hamàs, la gran incògnita és saber què fa falta perquè els Estats Units vagin més enllà de tebis retrets al Govern de Benjamin Netanyahu, acompanyats alhora d’un suport efectiu fins ara sense fissures. Però fins i tot al gran aliat d’Israel li costa ja no afegir-se al rebuig internacional davant el fet que la resposta a la matança del 7 d’octubre de Hamàs, amb 1.400 morts en poques hores, hagi sigut una altra matança que al cap de dos mesos segueix sense fre. El veto nord-americà a l’última resolució votada al Consell de Seguretat de l’ONU per exigir un alto el foc humanitari atorgava carta blanca a Netanyahu i els seus generals perquè prossegueixin amb la seva venjança global contra tota la població de Gaza. Però mentre una multitud de dos milions de persones amuntegades al sud de la Franja en condicions inhumanes pateixen la recrudescència de l’estratègia israeliana de terra cremada des que va vèncer la treva de set dies, Biden va acabar ahir per advertir en públic a Israel que està "fent molt difícil al món" comptar amb el seu suport i va reclamar un canvi d’actitud a Netanyahu. Els observadors i institucions independents que segueixen el desenvolupament de la guerra coincideixen en el fet que dels 30.000 milicians que s’atribueixen a Hamàs, en dos mesos de combats en poden haver perdut la vida uns 2.000, el gruix de la direcció islamista es troba a Qatar i hi ha seriosos dubtes que el responsable de la branca militar segueixi a Gaza. Hi ha raons sobrades per comprendre que Israel pretengui acabar amb la força armada que va assaltar de forma sagnant desenes de poblacions i amb l’estructura política que va ordenar l’atac. Però el desplegament bèl·lic israelià està anant molt més enllà d’aquests objectius, fins al punt de pretendre transformar la Franja en un territori inhabitable. Els riscos associats a la prossecució sense parar d’aquests objectius són enormes: desestabilització generalitzada de la regió i una diàspora d’unes dimensions superiors a la que el 1948 va portar més de 700.000 palestins a fugir de les seves llars. A més dels efectes d’una guerra prolongada en l’economia israeliana, fins i tot comptant amb el suport dels Estats Units, i la possible volatilitat en els mercats energètics, sacsejats per la inseguretat cada vegada més gran al mar Roig, on els rebels houthis del Iemen amenacen el trànsit d’una via marítima clau en l’economia internacional. Tots aquests factors, a més de raons humanitàries evidents, constantment invocades pels Vint-i-set, han mogut la Unió Europea a significar-se en l’ONU en suport d’un alto el foc i han portat el Regne Unit a abstenir-s’hi, un gest especialment significatiu tenint en compte el vincle especial de Londres amb Washington. Però és així mateix ressenyable el pes de l’opinió pública europea, cada dia més alarmada per les imatges que arriben del front i per la sensació que Israel ha sobrepassat totes les línies vermelles en nom del seu dret a defensar-se. Un estat d’ànim al qual no és aliè un sector cada vegada més nombrós del Partit Demòcrata, que veu amb preocupació que la Casa Blanca s’enroqui en posicions i arguments cada vegada menys assumibles.

El més llegit