Arma de comunicació

Nikki Haley. Pot ser que mai més torneu a llegir el seu nom i molt menys per aquesta raó. O potser, amb una mica de sort per a ella, la que va ser governadora de Carolina del Sud i ambaixadora dels EUA davant l’ONU continuï avançant en les primàries dels republicans i en tots els articles s’assenyali precisament com aconsegueix sobresortir visualment. Fins a la data, en els quatre debats celebrats per postular-se com a candidat@ conservador a les eleccions presidencials del 2024, crida l’atenció i no se la confon amb cap dels seus rivals. No només perquè sigui dona, sinó perquè ha decidit vestir faldilla (blau cel, vermella i, en els dos últims, blanca) mentre els seus adversaris homes acudeixen a cada cita vestits pràcticament idèntics. Tots ells ho fan, a més, emulant l’uniforme de Donald Trump (el seu màxim i gran rival real, de moment): vestit blau fosc, camisa blanca, corbata vermella i la insígnia de la bandera dels EUA a la solapa de la jaqueta. Una de les frases que més repeteixo en les meves classes sobre comunicació estètica és una cita de Diana Vreeland. La primera editora de moda de la història, que va treballar en publicacions com Harper Bazaar o Vogue, recordava que "els defectes són sempre oportunitats per destacar". Gràcies a la seva meravellosa convicció– "no fa falta néixer maco per ser tremendament atractiu" és un altre dels seus mantres– la periodista i icona d’estil va trencar amb molts estereotips de bellesa. Diferenciar-se Va ser la primera a saber veure (valorar) els llavis d’un cantant pràcticament desconegut anomenat Mick Jagger i va posar en portada el nas de Barbara Streisand quan la majoria li demanava, pregava o exigia que se l’operés. Per descomptat, ser dona o vestir una faldilla no són tampoc i de cap manera un defecte, però per al sistema polític conservador (i més el nord-americà) en certa manera sí. Com a mínim, com tot canvi, es perceben com una amenaça. Però Haley i el seu equip han entès una cosa bàsica del màrqueting i l’èxit, també del polític. Si pretens guanyar és essencial tenir valor per diferenciar-te de la competència (més quan ideològicament és tan semblant a tu). Hillary Clinton i Kamala Harris no es van atrevir a desfer-se del prestigi masculinizador que suposadament concedeixen els pantalons. Podria dir-se que el vestit sastre pantalons és demòcrata i que també per això, la republicana opta per l’oposat. Ara bé, en el seu cas la faldilla mai puja per sobre del genoll. I tot i que en cert aspecte la peça sigui encara radical per a tal escenari polític, també envia un missatge pudorós de dona tradicional. També ho va fer Sarah Palin en el seu moment, enfundant-se faldilles rectes. Donald Trump va recollir aquesta perspectiva de la tendència estilística republicana femenina quan durant el seu mandat va advertir que les dones del seu equip "vestirien com dones"... Però malgrat vestir-se sota el presumpte patró estètic republicà modelat per a les femelles; en el tercer debat un dels seus contrincants va aprofitar per intentar ridiculitzar-la pels seus alts stilettos (l’atac també va apuntar al taló que es diu que Ron DeSantis utilitza en el seu calçat). Haley va contestar: "Porto talons. No són una moda, són munició". La sentència va aconseguir l’aplaudiment del públic i, l’endemà, el seu equip de campanya va posar a la venda una tassa de cafè amb la frase impresa per 19 dòlars. Mai és només roba, és una arma de comunicació capaç de diferenciar-te. L’exgovernadora de Carolina del Sud i ambaixadora dels EUA davant l’ONU continua immersa en les primàries del Partit Republicà. La seva indumentària, vestir faldilla (blau cel, vermella i, en els dos últims, blanca), l’està destacant i diferenciant dels seus rivals. Ser dona o vestir una faldilla no són tampoc i de cap manera un defecte, però per al sistema polític conservador (i més encara el nord-americà) en certa manera sí.

El més llegit