Vull ser l’avatar de Kiss un dilluns

Fins ara, la gran llegenda urbana sobre la banda Kiss parlava que Gene Simmons s’havia empeltat una llengua de vaca de gairebé 14 centímetres per poder treure-la a passejar als escenaris i al llit. Des del cap de setmana passat, segurament serà que continuarà oferint concerts, junt amb la resta de la seva banda maquillada, durant segles. Allò del rock etern fet realitat, com en la maledicció d’un mite clàssic (Atles sostenint el cel), però al revés. Kiss van oferir aquest cap de setmana el seu últim bolo carnal al Madison Square Garden de Nova York. Es van acomiadar amb Rock And Roll All Nite, però quan els ninots de carn i os van acabar, van aparèixer els seus avatars digitals gegants per oferir God Gave Rock’n’Roll To You Pt. II. "Podrem ser joves i icònics per sempre", va dir Simmons. Fins ara, ja fos amb 2Pac o amb Sinatra, això passava després de la mort de l’artista, però Kiss han preferit fer-ho en vida, el somni de tot prejubilat. Els seus avatars, generats per l’empresa de George Lucas i pels responsables dels invents virtuals d’Abba, han arribat per quedar-se. Un dels seus responsables, Per Sundin, va afirmar: "¿Faran més concerts? ¿Una òpera rock? ¿Una pel·lícula de dibuixos? ¿Un videojoc, una història, una aventura?". I aquí és on jo em plantejo: ¿fer cua a la plaça de Letamendi per un error d’Hisenda?, ¿una inoportuna visita al dentista?, ¿una reunió a l’escola dels nens per debatre sobre la primavera?, ¿la rutinària visita al BonÀrea dels dilluns ennuvolats per comprar bàsics per a la nevera?, ¿la gimcana demencial per poder emetre amb èxit una factura a un organisme públic?, ¿aparellar els mitjons perduts diumenge a la tarda mentre sona el Carrusel deportivo? Crec que la tecnologia s’està aplicant pèssimament. No parlo tant de l’abús de les pantalles o de l’addicció a les xarxes socials, sinó que s’enfoca per exemple a la brillantor del món de l’espectacle, més enllà de la mort, quan s’hauria de consagrar l’humà, tota exigència quotidiana que fa menys tolerable la vida. Voldria un avatar (ulleres rodones, patilles, diastema, si és possible més esvelt i espigat) per a les activitats esmentades, entre moltes d’altres. Poder enviar-lo a passar l’ITV i a cuinar les llenties de batalla. Fins i tot, com va dir Simmons, utilitzar-lo perquè ens recordin més joves i frescos: enviar-lo, què sé jo, a un sopar d’exalumnes. Per a l’altre, per al món de l’art, no em sembla tan necessari. Una condició perquè un mite perduri és precisament que qui el va inspirar desaparegui. És a dir, el mite sol brillar per la seva absència, quan no hi és. Si continuem tenint a mà Elvis, John Lennon o fins i tot Kiss no deixem espai a fabular amb què van ser ni a noves estrelles. Quan mor algú important, els diaris i les xarxes solen escollir fotografies de quan el personatge tenia menys de 35 anys. És una cosa que es fa de manera intuïtiva i que ve a dir que preferim recordar-lo així. Això de Kiss és anar més enllà en aquesta mania. Si això és el que ens passarà, per què no ho podem avançar i deixar anar el nostre avatar més ufanós a fer una patxanga a futbol (així seria menys lamentable), enviar el nostre avatar a un sopar de reconciliació o de manteniment amb la nostra parella (recuperar així aquesta espurna als ulls) o forçar-lo a escriure la columna setmanal quan les idees escassegen i la vida ens sobrepassa. Jo vull ser l’avatar del cantant de Kiss baixant a buscar el pa. I m’acontento amb ser jo mateix llegint una novel·la al sofà mentre ell fa la bugada.

El més llegit