No sé si soc la més adequada per escriure sobre àpats nadalencs d’empresa. He perdut el compte dels anys que fa que vaig anar a l’últim, multitudinari i desenfrenat, com han de ser aquestes coses. Des d’aleshores, com que la meva ocupació diària és la de l’ocell solitari, visc en l’enyorança del sopar nadalenc amb els companys de calamitats diàries, aquella amalgama de gent estimada i detestada amb qui compartim oficina diàriament i que espera a la reunió nadalenca per treure’s totes les màscares i mostrar-se com realment és. Però ara que ho medito una mica millor potser sí. Potser no hi ha ningú més legitimat que jo per parlar d’aquest tema. Perquè la falta d’àpats nadalencs durant anys m’ha impregnat d’una nostàlgia anyenca que és la que m’inspira a escriure aquest article. Quan arriben aquestes dates sempre envejo el meu marit, que no té una sinó dues celebracions d’aquest tipus, que compra regals per a l’amic invisible, que rep coses inimaginables de mans anònimes, que es fa fotos en què és només una petita part d’una llarga taula plena de cares somrients guarnides amb barrets nadalencs i que, quan s’acaba tot, arriba a casa explicant anècdotes i fragments de conversa, amb aquella felicitat innòcua del que en realitat ens alegra però no ens importa gaire. Em venen ganes de demanar a alguna empresa –del que sigui, tant hi fa– que m’aculli sisplau en un dels seus sopars nadalencs, que m’assegui en una taula interminable amb un munt de persones, que em serveixi un menú amb beguda inclosa i que per una nit em consideri dels seus.