Pels volts del plistocè, al pati, a un nen se li va acudir un experiment que uns quants vam abraçar entusiasmats. Consistia en el següent: agafar-nos les mans formant una cadena en què la primera baula –el Jaimito de l’invent– posava dos dits en un endoll, l’índex i el cor, per tal que el corrent ens travessés a tots, del davant cap endarrere. Després de situar-me de les últimes, per si de cas, amb prou feines vaig sentir un lleu pessigolleig a l’avantbraç; encara bo. Ni ens van enxampar ni vam repetir aquella entremaliadura que seria avui impensable. No pretenc advocar per un entreteniment com aquest, entengueu-me, sinó remarcar que les criatures han perdut el seu espai de descobriment autònom: no porten a terme ni una sola activitat sense la supervisió estricta d’un adult. Els mocosos boomer, en canvi, lluíem unes cames plenes de blaus, esgarrapades i matadures.