Aragonès o Junqueras, un debat postís

A mesura que ha anat quallant l’acord de les forces independentistes amb el PSOE i la reclamació d’amnistia es convertia en projecte de llei, els focus han anat convergint en el futur polític d’Aragonès i Junqueras. Interès comunicatiu que ultrapassa l’agenda diària del primer, com a president de la Generalitat, i les activitats del segon com a màxim dirigent d’ERC. Un fet inevitable perquè el 2024 es presenta amb la cita de les eleccions europees del juny i amb les catalanes a celebrar a tot estirar el febrer del 2025, és a dir convocades a finals d’any. Dues crides a les urnes generadores de llargues campanyes preelectorals en què els posicionaments tàctics, la demoscòpia i les consignes propagandístiques ocuparan tot l’espai mediàtic de la mà dels comunicòlegs i expulsaran per mandat de les enquestes reflexions massa complexes per part dels dirigents. Aragonès i Junqueras hauran de fer front a la pregunta de qui dels dos encapçalarà la candidatura republicana a la Generalitat. De fet, darrerament el president ja n’ha estat objecte i se n’ha sortit amb l’argumentari de manual per a aquests casos, tot responent que és a disposició de la seva organització. Així ho va expressar en l’entrevista que va concedir a Ariadna Oltra a TV3. Afegeix dosis d’interès dels mitjans que hagués accedit al càrrec per delegació, com si prengués possessió d’una vicaria, arran de l’empresonament de Junqueras i que l’èxit de la llei d’amnistia pogués atorgar-li la restitució d’un legítim lideratge governamental. Una incògnita que també haurà de resoldre Junts per Catalunya quant a una hipotètica candidatura liderada per Puigdemont, alleugerida, tanmateix en el seu cas, pel fet que, situats en l’oposició, cap dels seus correligionaris ocupa un càrrec institucional rellevant. Un escenari que dona un cert avantatge al PSC perquè, a diferència dels dos partits independentistes, no haurà d’esmerçar energies a resoldre la incògnita del candidat. Al cap i a la fi, un problema menys per a ells. Certament, en les vides internes dels partits, destil·lar ‘el qui’ no sempre actua com a plataforma d’enlairament de l’autoestima de l’organització i pot acabar generant desequilibris, despertant empaties o decantant interessos i bàndols en els entorns dels dirigents. D’exemples, al nostre país n’hi ha hagut a totes les cases, raó per la qual les bases dels partits, dipositàries de la memòria i pal de paller de les organitzacions, sempre apel·len a la responsabilitat dels líders per tal de preservar els interessos col·lectius. Política d’aliances Que les organitzacions polítiques tenen l’obligació de mirar de presentar el candidat més adient per a la batalla electoral és tan evident, com enganyós i de poc recorregut és aparcar el què i el per a què. O donar per decidit amb qui. Per això, tal vegada interessaria al republicanisme català que Aragonès i Junqueras miressin de saltar la tanca de la cleda on se’ls pretén col·locar. Alliberats de l’anècdota, que no per important deixa de ser-ne, estarien en condicions, ells i els afiliats a ERC, d’encarar la categoria. Efectivament, al republicanisme català, tot atenent a la unanimitat amb què els seus afiliats ratificaren l’estratègia de la construcció d’un camí ample per encabir i compartir majories heterogènies per tal d’assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació, li queda per definir la política d’aliances. En definitiva, si la Via Ampla consagrada en els darrers congressos equival a un front d’esquerres o a un de caràcter nacionalista. Dit en altres paraules, el republicanisme haurà de dilucidar si aspira a construir majories a partir de la complicitat activa amb l’independentisme de Junts, suficientment conservador socialment per fer-se atractiu als sectors més immobilistes del PSC que enyoren la sociovergència. O bé, si explora les potencialitats d’un govern amb la resta de forces d’esquerra, independentistes, sobiranistes o federalistes, per tal d’accelerar la construcció d’una solució referendista en què la gran majoria de la ciutadania se senti reconeguda en el marc d’una societat catalana tan acceleradament canviant com intensament estressada: fractura social, precarietat econòmica de les classes populars, retrocés de l’ús social de la llengua i desnacionalització creixent. Ben segur que l’electorat progressista potencialment interessat en el republicanisme se sent més atret per aquest vessant del debat que no pas sobre quina persona recau la figura de candidat. Per bons polítics i bona gent que siguin, en el cas d’ERC, ambdós, tant Junqueras com Aragonès. Que ho són.

Aragonès o Junqueras, un debat postís

Al republicanisme català li interessaria que tots dos saltessin la tanca de la cleda on se’ls pretén col·locar

El més llegit