La Fundació la Caixa m’envia un magnífic llibret titulat ‘Glossari sobre l’edatisme’. El mateix dia passen per la passarel·la de l’actualitat Henry Kissinger (100), Felipe González (81) i Jordi Pujol (93). Del primer se n’han escrit molts elogis amb motiu de la seva mort, tot i que va ser una de les bèsties negres del progressisme en vida. L’última vegada que vaig escriure de González i Pujol, alguns lectors em van acusar d’edatisme, o sigui, de «discriminació per raó d’edat, especialment de persones grans o ancianes». Intentaré no caure en això, però dels grans hem de ser capaços de dir coses sense necessitat d’elogiar-los cínicament quan moren. El cert és que a González ja ni li reconec la veu mentre s’esgargamella contra l’amnistia aplaudit pels deixebles d’Aznar, el de «¡Váyase, señor González!». Quan sento Pujol, cada dia tinc més la sensació de sentir la seva dona, que sempre va tenir una visió de la identitat molt menys política que la de l’expresident.