De totes les nostàlgies, la més traïdora deu ser la nostàlgia dels polítics. El contrast entre el record personal del seu llegat i la imatge que en té la societat no sol coincidir. El pitjor moment és quan, lluny de la vida pública, el polític retorna amb aires salvadors per avisar i aconsellar, com si el món no pogués viure sense ell. Llavors ens adonem que la vergonya aliena que ens fan sentir potser és l’única cosa que l’ha sobreviscut. Penso en Alfonso Guerra i les seves aparicions recents, com a l’entrevista que li van fer dies enrere a ‘El hormiguero’. Fa anys que el Mister Hyde de la Transició no té res a dir, a part d’excretar bilis caducada, però per fer-se l’home modern i contrari a les imposicions socials, va declarar que li fan pena els humoristes perquè «ja no poden parlar d’homosexuals ni de nans».