Un amic em va dir: «Llegeix ‘Els meus dies feliços al manicomi’; no en sortiràs indemne». Un altre, advertit de la voluntat de parlar de Goran Simić en aquesta secció de retrats de personatges vius, em va recordar que Simić era mort. Es referia, és clar, a Charles Simić, el famós poeta serbi traspassat el gener d’aquest any, que havia rebut el premi Pulitzer i que va ser llorejat per la Biblioteca del Congrés. Que jo sàpiga, no eren parents. Els unia, això sí, l’exili a l’Amèrica del Nord (Charles, als anys 50 del segle XX; Goran, a finals del mateix segle), l’aprenentatge d’una nova llengua de creació, la poesia i el fet que tots dos són serbis o, millor, aquella cosa tan estranya de ser que és ser iugoslau. És, si més no, la reivindicació de Goran («sóc un iugonostàlgic»), que, des que va marxar de Sarajevo, el 1996, du a sobre una bandera de l’antiga federació balcànica: «L’he penjat en tots els llocs on he estat, des de Toronto i Edmonton fins a Florida». Afirma que és un escriptor ambulant, a qui Déu va oferir el talent, però va robar-li la terra.