El ‘Napoleón’ de Ridley Scott: aberració amb banderes

La decisió de Ridley Scott d’embotir en dues hores i mitja de pel·lícula 28 anys més que intensos, els que van del setge de Toló que fa al generalat al jove Napoleó Bonaparte el 1793 a la seva mort (al llit) a l’illa de Santa Helena el 1821, ja semblava temerària d’entrada. El resultat ho confirma. Però no perquè la interpretació de Joachim Phoenix sigui fidel al personatge. Hi ha tants punts de vista discrepants sobre ell (de l’ogre sanguinari al gran home, del tirà a l’amant afectat o el cors que mimava el seu clan familiar i idolatrava la seva Madame Mère) que amb algun havia de coincidir o discrepar tot i que fos per casualitat. A les pantalles ha aparegut com sortit d’un quadro de David o com a prefiguració d’un Hitler en plena enrabiada, així que hi ha on elegir. Ni tampoc la història d’amor amb l’ambiciosa Josephine Beauharnais és el típic idil·li encaixat amb calçador per l’equip de guionistes sense que vingui a tomb. Perquè les seves cartes d’amor eren melodramàtiques. Les seves amants –l’hússar de Josephine sí, però aquestes no hi surten, ni tan sols la crucial Maria Walewska– confirmaven un dels gags recurrents de la cinta, que l’emperador liquidava les situacions al llit amb més velocitat que amb la que va despatxar el mariscal Mack a Ulm. I sí, és cert que Josephine va acabar sent la seva confident des de Malmaison després del divorci. Hi ha qui discrepa de tots aquests aspectes, esquivats més o menys acceptablement per Scott, i de la precipitació de la trama, però salva les escenes d’acció, les batalles i el pim-pam-pum. I no, mil vegades no. Aquí és on el director patina miserablement, i no per falta de referents. I l’excusa de les llicències per garantir l’èpica cinematogràfica no cola: si a alguna cosa els sobren a aquells 28 anys és èpica, relat i iconografia lluent. I vides sacrificades amb indiferència (com sí que recull el simplista ‘compte del carnisser’ dels crèdits finals). Teletransportats És difícil saber per on començar. El de menys és l’atropellada narrativa (enllitament amb una donzella / prenyada, la teva dona és estèril, comprovat / Metternich pateix un síncope quan li proposen que la casa d’Habsburg proporcioni una arxiduquessa casadora i fèrtil, neboda neta de Maria Antonieta per a més humiliació / la princesa arriba i se’n va directament a l’habitació amb Napoleó / la ja emperadriu està embarassada / felicitats, és un nen, i tot això en un o dos minuts) o les tremendes el·lipsis (passar de cop, sense transició i com a causa-efecte immediat, de la retirada de Rússia el desembre de 1812 a la primera abdicació l’abril de 1814). ¿Aquest efecte teletransportació els sona? ¿De ‘Joc de trons’ potser? Doncs sí. Perquè si anem a les batalles de Scott, per aquí som. Sembla que el seu model hagi sigut el setge de King’s Landing amb la flota cremant entre rajos de foc valirià o la batalla dels bastards. Deixem-ho per a més tard. Parlant d’omissions, a determinat sector tuitaire-patriòtic, aquest que omple els seus perfils de banderes amb la creu de la Borgonya i idolatra Blas de Lezo, li ha dolgut que no hi hagi referència explícita a la guerra d’Espanya, aquesta úlcera en les campanyes del gran cors. Només aquests soldats russos empalats per cosacs trets dels ‘Desastres de la guerra’ de Goya i trasplantats a l’estepa. La veritat és que no hauria sigut fàcil encaixar-la en un guió ja sobrecarregat, que no es decideix entre la intriga política, l’idil·li o l’element bèl·lic, tres subtrames que haurien sigut suficients cada una per a una cinta més coherent. Però vist el generós espai reservat al setge de Toló (sí, és cert que Napoleó va saber veure que posant la flota sota foc francès se solucionava el problema), no hauria costat res deixar caure que aquesta ciutat era ocupada per una flota angloespanyola i no només britànica. I posar alguna bandera ‘rojigualda’ en algun barco aliat (aquests que esclaten com si els bombardegessin amb míssils Himars, i no amb projectils metàl·lics massissos que reboten en un barco de fusta, estellen, trenquen i fan ‘crac’, no ‘boom’). La ¿diversió? de Ridley Scott amb banderes I si parlem de banderes... A Scott li degueren fer descompte. Perquè les desplega sense ordre ni concert, sense solta ni volta, a la babalà. Els fanàtics de la parafernàlia napoleònica grunyiran perquè a Austerlitz oneja la tricolor el 1805, set anys abans del que tocaria en l’exèrcit imperial (igual que en la decapitació de Maria Antonieta a la qual Napoleó no va poder assistir) en lloc del que correspondria, que si no m’equivoco serien estendards amb rombes i triangles. O que els regiments britànics portin diverses banderes de més respecte a les dues reglamentàries (amb els colors reals i el regimental). Però la profusió de banderes ‘oversized’ és absurda. Les posicions de Wellington a Waterloo apareixen marcades amb tantes com pals hi ha davant l’edifici de les Nacions Unides. I hi ha grups de soldats amb tants abanderats que un pot preguntar-se qui quedava amb una mà lliure per disparar, sostenir les regnes o brandir un sabre. Repetir la història com a farsa: el 18 Brumari Marx va dir que la història es repeteix, la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa, comparant el cop del 18 de Brumari de Napoleó amb l’ascens al poder de Napoleó III. Scott no ho va entendre bé. Fa ja d’aquest cop original per substituir el Directori pel Consolat una farsa, un vodevil amb agafades, cops de porta, carreres... (tot i que n’hi va haver, esbroncades incloses). El director ha desaprofitat nombrosos precedents, com el ‘Napoleón’ mut d’Abel Gance, per inspirar-s’hi. El seu cop sembla de cinema mut, sí. Però tret de Harold Lloyd. Parlant de referències, anem a la música. S’hi troben a faltar clàssiques marxes napoleòniques com les trepidants ‘La victoire est à nous’ o ‘La marche des bonnets à poils’. Però és un encert començar al París de 1793 amb cants revolucionaris com ‘La Carmagnole’o el ‘Ça ira’.Tot i que aquest últim, en la versió d’Edith Piaf... no, l’aire de cabaret parisenc dels 50 grinyola tant en ple regnat del Terror com aquests acords de guitarra flamenca de Hollywood en plena escena mexicana. Que no és fàcil reflectir de manera que s’entenguin les intrigues que van portar un capità cors a la corona imperial és cert. Però afirmar que va deixar els seus exèrcits a Egipte per un atac de banyes, i no perquè, davant un Directori trontollós, es va precipitar a aprofitar l’ocasió de participar en el seu enderrocament en lloc d’esperar que un altre guanyés el capítol, això no cola. Tampoc es va entrevistar directament mai amb Wellington, però bé, acceptem-ho com a recurs. I les batalles Doncs el que dèiem. La coreografia dels combats (general donant instruccions amb un gest que màgicament obeeixen tots els seus homes, i en aquests casos en són desenes de milers, envoltats de terrabastall i fum de pólvora, truc enginyós per enganyar l’enemic, assalt per l’esquena i càrrega, ‘melée’ confusa en el fang i fuga) té més a veure amb els xafarranxos pseudomedievals de ‘Joc de trons’ o ‘Braveheart’ que amb les tàctiques napoleòniques. Aquest supermapa estès a terra com si fos una alfombra on Napoleó assenyala amb una clarividència estranya Waterloo... sí, també fa olor d’HBO. La secció més elogiada de la pel·lícula per alguns, la batalla d’Austerlitz, no hi ha per on agafar-la. I mira que el que hi va passar és perfectament filmable i serviria també per explicar amb eficàcia l’astúcia tàctica de Napoleó. Intentem resumir aquesta trobada: l’emperador necessita atraure russos i austríacs a una batalla decisiva. Pren un altiplà (Pratzen), se’n retira simulant desordre i pànic i pren posicions a l’altre costat d’un abrupte torrent. I debilita la seva ala dreta, comptant que russos i austríacs atacaran per allà per tallar-li la retirada a Viena. Aquests ocupen els alts, veuen el panorama i cauen en la trampa, s’abalancen sobre la dreta de Napoleó i aquest, amb el gruix de les seves tropes amagades, torna a assaltar Pratzen. Després de rebutjar un contraatac de la guàrdia en persona del tsar, ja té els seus enemics dispersos i als seus peus. Mentre fugen, bombardeja un llac gelat (una acció petita, en què les estimacions més modestes diuen que potser van morir 200 soldats enemics). ¿Segons Scott? Els francesos descansen en un campament. Els austríacs i russos carreguen sense saber que ho fan sobre un llac gelat. Però les tropes de Napoleó els esperen amagades en un bosc i cauen sobre el seu flanc. Després d’una ‘melée’ confusa, fugen. Cauen en la trampa. Napoleó destapa tota la seva gran bateria oculta fins aquell moment ¡amb mantes! i l’Exèrcit dels dos emperadors s’enfonsa a les profunditats com el del faraó al mar Roig, però amb glaçons. ¿Per què? Aquestes càrregues a tota brida D’altra banda, veure l’emperador carregant al capdavant de la cavalleria a Waterloo ni va passar ni podia passar. El jove Napoleó, genet mediocre per cert, sí que es degué ficar en embolics a Lodi o a Toló (li van matar el cavall, sí, i a més va acabar amb una estocada a la cuixa) però el Napoleó emperador ja no estava per actuar com si comandés un regiment de dracs. El debat entre els waterloòlegs es troba entre si amb prou feines va inspeccionar el camp de batalla de Waterloo perquè les hemorroides l’estaven matant o si va fer sense parar la tasca d’un general al camp de batalla: contemplar-lo des de dalt del seu cavall, desplaçant-se ocasionalment a dalt i a baix envoltat del seu estat major i les seves ajudes de camp per animar les tropes, seguir el desenvolupament dels esdeveniments i enviar instruccions a través de correus (telepatia, no). En aquesta batalla no quadra gens: ni els anglesos es van atrinxerar (això quedava per als setges, i Wellington va utilitzar la seva habitual tàctica de protegir la seva infanteria, degudament formada, al costat oposat dels turons o tancar-se en granges fortificades) ni tots tenien tan clar des del primer minut que els prussians hi arribaven ja (per la dreta de Napoleó, no per l’esquerra, per cert) ni era possible que un fuseller (¡amb una mira telescòpica, em va semblar veure!) s’oferís a disparar-li un tret a Napoleó de campament a campament, cosa que multiplicaria per moltíssim l’abast real de la seva arma. Sí que va declinar una oferta Wellington, dient segons la llegenda que els generals tenien coses millors a fer que disparar-se entre ells, però la de canonejar-lo mentre arengava les tropes. No és que Scott no tingués models en què inspirar-se. No cauen en cap d’aquests errors barroers i sí que aconsegueixen reconstruccions versemblants el ‘Waterloo’ de Sergei Bondarchuk (1970) o les adaptacions (amb les batalles d’Austerlitz i Borodino) de ‘Guerra y paz’ de King Vidor (1956) i de nou Bondarchuk (1967). Que per cert va comptar amb l’ajuda de 15.000 soldats de l’Exèrcit soviètic com a extres.No hi ha partida pressupostària avui que pagui això. Però sí la imatge generada per ordinador (CGI). I a ‘Napoleón’ hi ha molt filtre gris (fins i tot quan no tocaria, com quan hauria de sortir «el sol d’Austerlitz») però poca CGI. Una gasiveria que no s’explica. N’hi ha prou de comparar el cara a cara entre el Napoléo retornat d’Elba amb el Cinquè Regiment d’Infanteria que li va sortir al pas i va acabar aclamant-lo. Aquí, l’escena segons Bondarchuk, amb Rod Steiger de Napoleó. Si han vist la pel·lícula de Ridley Scott, la seva recreació, sense prou quòrum, sembla més aviat una d’aquestes adaptacions curtes de pressupost per a la televisió dels 70, 80 o 90. Però amb filtre gris cendra. O de la primera temporada de ‘Joc de trons’... Per acabar. Una de les decisions més qüestionades són les canonades contra les piràmides d’Egipte. La batalla de les piràmides es va produir a uns quants quilòmetres, o sigui que no. Preguntat per això, el director diu que és un recurs visual eficaç per explicar que Napoleó va destruir Egipte (bé, hi va portar una nombrosa expedició científica, de la qual l’escena de la mòmia, no menys imaginativa, és una metàfora més fidel). I en una de les seves entrevistes ha acabat etzibant un «¿tu eres allà?» al discrepant. No, molts d’altres hi van estar, i a partir d’aquest torrent de testimonis s’ha escrit sobre Napoleó més del que qualsevol persona humana pot processar (a aquest article li pot faltar: si assenyalen errors en els comentaris, estem oberts a esmenes immediates). Aquest menyspreu al coneixement acumulat, aquest substituir l’anàlisi crítica per un «a mi em sembla que», no només és en la base de pel·lícules irritantment desbaratades, sinó de pseudociències de tota mena. Si Napoleó pot bombardejar les piràmides (i que una runa caigui i mati el comandant mameluc, si els ulls no em van enganyar), ¿per què no les van poder construir homenets verds? Això no ho arregla ni la versió estesa de quatre hores que arribarà via Apple. I que un, que té les seves fixacions i no escarmenta, també veurà.

El ‘Napoleón’ de Ridley Scott: aberració amb banderes

Hi ha qui no veu versemblant l’emperador de la pel·lícula, interpretat per Joachim Phoenix, però n’aplaudeix les escenes d’acció. Més aviat hauria de ser al contrari

Crítica de ‘Napoleón’ de Ridley Scott: una ambició desmesurada, un retrat sòrdid i al·lucinant

¿Gran estadista o tirà? El ‘Napoleón’ de Ridley Scott dispara de nou la polèmica

L’obsessió del cine per Napoleó: de la pel·lícula maleïda de Kubrick a la nova de Ridley Scott i Spielberg

El més llegit