Va haver-hi un temps en què s’obria la porta a tothom sense fer ni tan sols un cop d’ull per l’espiell: a les testimonis de Jehovà; al sereno i a l’escombriaire, que felicitaven les pasqües amb una postaleta, demanant les estrenes; i al venedor d’enciclopèdies, un senyor amb vestit de tergal i corbata que mostrava la mercaderia sobre la taula braser del menjador. Fumava. Desplegava una peroració embolcallant en la qual l’argument comercial imbatible el constituïen els fills, el futur d’aquells mocosos que, ajaguts sobre el terra de linòleum, continuàvem fent malifetes als ‘madelman’. Així, mitjançant el sistema de venda a domicili, l’enciclopèdia, que va néixer elitista –Diderot, D’Alembert ‘et alii’–, va començar a entrar a les llars de classes mitjanes als anys 70 i 80, no només com a part de la decoració, sinó també com a indicatiu que en aquesta casa s’aspirava a la cultura. A la meva, hi va anar a parar la molt modesta Enciclopedia Universal Nauta —ni la Larousse ni l’Espasa-Calpe, de més pedigrí—, pagada a còmodes terminis.