La història de Meg Ryan es podria explicar en el lapsus que va d’un orgasme fingit a un explícit orgasme. És a dir, entre 1989 i el 2003. Entre la famosa escena al Katz Delicatessen de Manhattan, amb Billy Cristal, i l’escena al llit del detectiu Mark Ruffalo, també a Manhattan. En la primera (a ‘Quan en Harry va trobar la Sally'), Meg Ryan demostra a un atònit Cristal que les dones poden, efectivament, fingir el plaer, i ho fa enmig de la cafeteria, mentre estan dinant. De cop i volta, comença a panteixar i a moure’s amb moviments espasmòdics, pica amb contundència sobre la taula i arriba al clímax. Després, tranquil·lament, agafa els coberts i continua menjant, com si res. Una dona que seu al costat s’adreça a la cambrera i li diu: «Posi’m el mateix que aquella noia». És, potser, l’escena de ‘sexe’ més divertida de la història, en una pel·lícula de la gran Nora Ephron, que encara es conserva com una de les més lúcides comèdies romàniques (‘rom com’) que s’han fet mai. En la segona, una Meg Ryan desbocada, ara sense testimonis, entra en una espiral de passió amb un Ruffalo també atònit (‘En carn viva’) mentre investiguen un obscur assumpte criminal. D’Ephron a Jane Campion, de la dolça noia que enamorava tot el món a mig camí de la bogeria juvenil, de la netedat de cor i de l’amor romàntic, a la ‘femme fatale’ que no estalviava esforços i panteixos reals davant un actor que després va confessar que estava espantat perquè, mentre rodava, tenia al darrere el fantasma de Russell Crowe, que aleshores era la parella de Ryan a la vida real, després de la separació amb Dennis Quaid.