La idea que el món es trenca resulta una de les nostres visions favorites. Ens agrada entreveure crisis a l’horitzó. Quan es produeix un canvi inesperat, i no a favor nostre, és gairebé humà defensar que el món tal com el coneixíem, i com realment ens agradava, desapareix. Impossible viure sense l’afecció a l’exageració. La meva àvia va començar a dir «Em moriré» als quaranta anys, i ja mai es va aturar. Li va agafar el truc a la frase i a la vida. Quan la senties les primeres vegades et sangglaçaves, i intentaves fer-li veure –amb la mosca darrere de l’orella– que li esperava una llarga existència. Amb el temps, i el costum, ja només li deies: «¿Ah, sí?». L’any que ve complirà 94 anys.
Cada vegada necessitem més emocions fortes per suportar la vida actual. Triem l’eufòria de l’èxit, però si se’ns nega, ens emmotllem i juguem a estar profundament deprimits i ser fatalistes, després d’un disgust o una mala notícia. És com si les penes també proporcionessin companyia. En un món on el raonament va perdre la batalla davant les emocions, si no estàs eufòric, i tampoc vagament desmoralitzat, llavors segurament estàs mort. Què hi ha de dolent a distingir una catàstrofe, un cataclisme, després d’un pla que no surt com es pretenia. Pitjor serà matar algú. La fi del món només és, diguem-ne, una opinió a l’aire, un gust personal, potser una mossada. Natalia Ginzburg explica a ‘Lèxic familiar’ que la seva mare, enmig d’una tarda avorrida, en què no sabia què fer per entretenir-se, de vegades es deia: «Si almenys tingués una malaltia bonica».
Quan a les teves esperances li tallen les ales en sec, què menys que deixar-se arrossegar per un desànim artificial, que de vegades pot fins i tot acabar en un «Adeu, món cruel». La sobreactuació és una troballa imperible, que ens empeny fàcilment a creure que, quan es perd alguna cosa, es perd tot. Però ja hem assistit massa vegades a la fi del món, i sabem que al cap de poques hores sona el despertador i, per desgràcia, ens hem d’aixecar.