Quan George Bush pare va perdre la reelecció davant Bill Clinton després de l’exitosa primera guerra de l’Iraq, un dels seus assessors va exclamar: ¡És l’economia, estúpids! per explicar que el fracàs electoral es va deure a la crisi econòmica posterior a l’acció militar que va eclipsar l’orgull patriòtic de la victòria en el camp de batalla. Totes les mirades sobre el flamant president del Govern, Pedro Sánchez, se centren en el flanc nacional i en els problemes derivats de l’aprovació i posterior execució de la llei d’amnistia. En aquest moment, és així. Però en els pròxims mesos , podria ser que la gran debilitat d’aquest Govern que previsiblement es presenti entre avui i demà, vingui del flanc econòmic. En primer lloc, per la distància que separa el programa de Junts i del PNB respecte al de Sumar, Esquerra i Bildu. En segon lloc, perquè les mesures pactades amb Sumar i presentades en el programa d’investidura exigeixen un augment de la despesa pública i el context és advers (retorn de les regles fiscals de la UE, tipus alts d’interès i reducció dels ingressos atípics derivats de la inflació i d’operacions financeres favorables com la compravenda a les comunitats autònomes del deute del FLA).  I en tercer lloc pel clima de confrontació que s’ha creat amb els empresaris, un sector que sempre havia tingut una relació més que correcta amb els governs del PSOE però que ara se sent perseguit fiscalment i insegur legalment. En aquest sentit, serà clau la persona que Sánchez posi al capdavant del Ministeri d’Economia i les competències que retingui la vicepresidenta Teresa Ribera.