Agustín Ibarrola, aquella txapela

Parlava com per deixar buits, perquè l’altre acabés la vocalització de les seves idees, perquè ell en realitat el que volia era esculpir, omplir d’arbres pintats per ell les places del País Basc, el seu poble. Emparat en aquella txapela que ara és part de la història, estètica i ètica, de la seva terra, Agustín Ibarrola va arribar a Tenerife, el 1974, com un fugit de tot arreu, i com un home que volia plantar, sembrar, fer del seu art una llavor. A Tenerife, el Col·legi d’Arquitectes del qual havia portat també Joan Miró per explicar que el firmament i la terra s’ajunten per explicar l’arrel de la creació artística en qualsevol de les seves dimensions, es va fer Ibarrola l’amic de tothom que volgués escoltar el so de la seva escultura. Parlava baixet, buscant els ulls de la gent, i encara no tenia imprès, en el seu ésser, fins i tot en el seu gest, la por que després va circular al seu país (una altra vegada) en els temps de la naixent democràcia. No el van deixar de cap de les maneres, era sospitosa la seva defensa de la llibertat, així que ell va créixer en el seu compromís, que va convertir en part de la lluita d’Euskadi per la llibertat quan ETA es va entossudir a fer del seu passat tenebrós un futur encara més paradoxal: acabat el període del dictador, ¿què feia aquest odi en el que buscava del seu país un territori de pau, diferent d’aquell que havia generat tanta mort? Al declarar-lo enemic de la seva pròpia arrel van voler inutilitzar-lo, però se’n va anar per places i boscos, i per altres territoris del territori espanyol a fer com a Tenerife: mostrar el seu art. La naturalesa i la metàfora, cultivades per ell com una sola música de la terra, eren l’essència del seu missatge. Una vegada, el 2000, el vaig veure exposar a Valladolid. Ell estava amb la seva dona, Mary Luz, a qui llavors el seu net li havia preguntat per una cosa que li havien dit a l’escola. «M’han dit espanyolista. ¿Això què és?» Interrogants com ganivets De preguntes així, d’interrogants com ganivets, es va fer la vida dels Ibarrola, sotmesa llavors, abans i després, a la falta de llibertat, a la intimidació i a l’insult. Allà, i a tot arreu, aquell home amb txapela i arbres anava portant l’espai que la natura regalava a l’art. No hi havia en l’estructura d’aire de la seva aposta cap lloc comú polític, només hi havia símbols de la seva llibertat de respirar. I al net li deien espanyolista i a ell li furtaven el pa, la sal, de la seva llibertat per inventar, enmig dels boscos, imatges que li venien des de sota de la txapela. En aquesta exposició de Valladolid, em va dir, hi havia buits que no eren forats. Parlava en metàfora, com els poetes i com molts bascos que, com ell, han estat anys i anys parlant per senyals perquè no caigués sobre ells la creu de la venjança... per ser «espanyolistes». Em va explicar que en un bar del seu país li havien cridat: -¡¡No tens dret a portar txapela!! Si la txapela era la seva pàtria, igual que la llengua i la mirada, ¿com havia Ibarrola de treure’s la txapela?... Ell ho va pintar tot, ho va mirar tot, i moltes vegades els seus boscos semblaven els boscos que va viure, tot i que els busqués en una altra part. El seu país anava amb ell, com la seva txapela, com les parets que va animar amb els seus gestos. «Em sorprèn», em va dir aquell dia a Valladolid, sempre que arribo a una ciutat i veig les parets netes. En temps pitjors ell va animar fins i tot les parets.

Agustín Ibarrola, aquella txapela

Mor l’artista basc Agustín Ibarrola als 93 anys

El més llegit