Del Sánchez que pretenia pactar amb Rivera per fer viable una governabilitat socialdemòcrata ponderada pel liberalisme i llançar a la paperera la tradicional dependència socialista de nacionalistes i independentistes de totes les perifèries al del 2023 sols han transcorregut set anys. Tota una era, políticament. No és que ara s’hagi signat un altre Pacte de Sant Sebastià com el que serví per fer caure la monarquia, però déu-n’hi-do. No hi falta ningú. Com aleshores, que per ser-hi també hi aparegueren exministres d’Alfons XIII. Efectivament, és la primera vegada que la investidura d’un candidat socialista ha comptat amb el suport de nacionalistes, independentistes, postcomunistes i regionalistes de tota mena perquè ni Felipe González havia tingut sempre el vot favorable d’IU ni Zapatero comptà l’any 2004 amb el suport de CiU. Si hi afegim que és inèdit que no acabi governant el partit més votat, que venim d’uns anys on es visualitzaren com mai les incapacitats del sistema per donar resposta a reptes polítics sense haver de recórrer a la violència institucional i que la dreta afrontarà els nous temps fent bandera del passat, és ben plausible qualificar els acords signats de transcendentals.