L’altre dia al parc, un nadó preciós de somriure esdentegat em va estirar els bracets quan vaig fer contacte visual amb ell. Davant, l’adulta acompanyant estava embrancada al mòbil. La molt inútil havia aparcat el carro davant d’un arbust i d’esquena als gronxadors, amb la qual cosa el pobre petitó girava el coll com la nena de ‘L’exorcista’ per buscar algun entreteniment. L’evolució de les espècies ha fet irresistibles les cries d’humà per garantir la seva supervivència, però no comptava amb la tecnologia, que té en els nostres dies molt més atractiu. On hi hagi una ‘influencer’ dient xorrades sobre com netejar la rentadora per dins que s’apartin una criatura adorable o una posta de sol. Hi ha restaurants que proporcionen estalvis per dibuixar i pinturetes perquè els progenitors no els posin davant dels nassos un telèfon als seus marrecs des de l’aperitiu; d’altres, que els donen menjar gratis si els adults deixen el mòbil apagat i conversen. Ni així. Veig nens de dos anys passejar al costat del mar amb cascos a les orelles i una d’aquestes abominables tauletes infantils amb agafaments de la seva mida, mentre el pare parla amb el mans lliures. Com a bons nòmades digitals, podrien estar aquí o a Jutlàndia en companyia de la Peppa Pig, que és molt més divertida que el cormorà que acaba de pescar allà al costat. Al teatre, veient una funció infantil l’entrada de la qual no ha resultat precisament barata, un espectador adolescent es dedica a passar vídeos sense aixecar ni un minut la vista de la pantalla, mentre el seu pare mira esports al seu. La germaneta menor el disfruta, però no aconsegueix compartir el moment amb la seva família i al final entaula conversa amb una altra nena asseguda al davant. No importa preguntar-se a quina edat disposaran aquests tendres ciutadans del seu primer ‘smartphone’.