Pedro Sánchez és conegut i reconegut, fins i tot per alguns dels seus detractors, com un dels polítics més coriacis que ha tingut l’Espanya democràtica. La seva trajectòria és una caminada continua sobre el filferro des que va aconseguir alçar-se com a líder del PSOE, després d’haver sigut defenestrat pels seus. No és un elogi, perquè soc dels que pensen que bastant complicada és la vida perquè la política sigui un desfici. No obstant, reconec que a Sánchez li han tocat temps convulsos en què no és fàcil concebre el govern com a mera administració dels recursos. És possible que sigui el líder que necessitava el PSOE per fer front a temps de pandèmies, volcans, guerres, populismes i inflacions desbocades com els actuals, en què la resiliència cotitza a l’alça. El que sorprèn no és que Sánchez hagi existit. És que hagi sobreviscut. Fins demà, dia en què tornarà a pujar a la tribuna del Congrés per demanar la seva elecció com a president. Amb els vots assegurats –en principi–, però més tocat que mai. Aquesta vegada, al caire del KO.