La primera vegada van ser set minuts. Vaig pensar que havia tingut mala sort. Devia ser hora punta de consultes i reclamacions. No passa res. Segon intent, tercer, quart, cinquè... Comença a apuntar el mosqueig. Música de fons, una gravació que repeteix: «les nostres línies estan ocupades»; diverses peticions amb el nombre de DNI de l’usuari; número facilitat, però connexions que s’interrompen; més música, una altra gravació: «si desitja ser atès en castellà premi 1, en català premi 2»... Quan a mig matí les trucades –sense resposta– ja depassaven els 20 minuts de mitjana, hauria aplaudit amb les orelles una resposta en suahili. Tot fos per escoltar la veu en directe d’un ésser humà. En aquells atribolats moments, quan no saps si resar, blasfemar, anar a cops de puny amb el telèfon o posar-te a cridar com un possés, vaig recordar l’acudit d’Eugenio: «Senyor, dona’m paciència, ¡però ja!».