És comprensible el cansament del lector i, fins i tot, confessem-ho, el de l’articulista, davant la perspectiva d’una cimera més sobre el canvi climàtic. Els titulars, inevitablement, constataran que «anem malament». Els avanços se centraran en qüestions una mica tècniques; mentrestant, la dotació de fons de solidaritat a favor dels països en més risc, previsiblement, s’empantanegarà. Els grups ecologistes recordaran les proves de l’impacte de l’activitat humana en el clima, algunes de tan aclaparadores com la simple comparació de glaceres de muntanya en fotografies de fa un segle i de l’actualitat. Abans o després, vindrà el rum-rum que el creixement econòmic no pot supeditar-se a les polítiques climàtiques, perquè «el primer és el primer, miri». I, per si aquest començament no està resultant prou descoratjador, la pròxima cimera tindrà lloc en un país que és un gran productor de petroli... Fet que constitueix una crassa contradicció, segons alguns. En fi, ¿de debò són útils unes cimeres en les quals res canvia i es parla sempre del mateix? La resposta és... doncs, potser, sí.