Hi deu haver pocs actors que, alhora, siguin escriptors excel·lents. I no hi deu haver gaires escriptors que siguin capaços de pujar a un escenari amb solvència professional, més enllà dels poetes (uns quants, no pas tots) que diuen els seus versos. De fet, ara mateix no me’n surt cap. I que, alhora, facin documentals sobre la seva malaltia, la ciclotímia, una variant del trastorn bipolar (‘The Secret Life of the Manic Depressive’), o que confessin en públic els intents de suïcidi, com ara quan el 2012 «vaig ingerir una enorme quantitat de pastilles combinades amb una quantitat enorme de vodka». Un d’aquests, potser l’únic, és Stephen Fry. Ara, torna amb una de les seves obres més fascinants, el tercer volum d’una col·lecció sobre «els capriciosos déus», un compendi «astutament divertit», com va dir la crítica, sobre els ‘Mites’, ‘Herois’ i ‘Troia’ (a Ara Llibres i a Anagrama), els tres llibres que ens parlen de l’origen de la cultura occidental amb una barreja certament imbatible d’erudició acadèmica i del que podríem dir humor anglès. Per posar-ne només un exemple, el coit de Leda amb un cigne que deriva en dos ous, en cadascun dels quals hi ha dos bessons.