Els partits polítics tendeixen a interpretar les manifestacions d’una manera excessivament sectària. Quan els simpatitzants del PSOE van envoltar Génova en la vigília de les eleccions de l’any 2004, ho van considerar una mostra de la indignació popular per les mentides de l’11-M. Ara, els mateixos socialistes critiquen els simpatitzants de Vox i del PP que es planten cada nit a la seu de Ferraz. Igualment, els independentistes consideren que s’està tractant de condicionar la voluntat del Congrés quan han organitzat desenes de manifestacions pacífiques per defensar la seva causa. El judici moral d’una manifestació no pot dependre del partit que l’organitza. El dret a la manifestació és una de les bases de la democràcia. I l’Estat de dret l’ha de protegir. El problema és quan a la manifestació s’hi suma l’assenyalament i l’‘escrache’. Llavors el debat deixa de ser entre idees i passa a tenir un aire de persecució personal i de limitació dels drets d’altres ciutadans. I és igual si això l’hi van fer a Aznar i ara l’hi fan a Sánchez o abans l’hi van fer a Enric Millo i ara l’hi fan a Carles Puigdemont. En tots els casos és igualment reprovable i menyspreable.