Espanya viu una guerra cultural de pacotilla. La versió hispànica de la polarització acaba tenint més caires del Tenorio que d’una confrontació entre liberals i il·liberals, com la que es viu en alguns països. Vociferar, dramatitzar, cosificar són tècniques pròpies de tot populisme, sigui aparentment de dretes o d’esquerres. El món no s’ha acabat per al 75% de la població espanyola que viu en territoris on Vox administra l’1,8% dels pressupostos públics. I el món no s’acabarà si Sánchez s’arriba a investir i s’aprova una llei d’amnistia. El PSOE no la proposava, igual que el PP balear no defensava el segregacionisme lingüístic. Permetin un parèntesi: és ridícul que partits, periodistes i empresaris ens passem el dia demanant pactes per sobre de partidismes i després aixafem els que pacten.