El degoteig de notícies al voltant de la futura llei d’amnistia té un aire de retransmissió esportiva, una mena de carrusel en el qual sabem les jugades més ben trenades, els atacs prometedors, les faltes i les targetes, les aturades i les rematades a porta, amb la incandescència del neguit pel resultat i el temor que el VAR acabi anul·lant un gol per decisió pròpia o per la pressió exercida pels rivals. Que cadascú posi noms propis a la metàfora. El cert és que estem aferrats al transistor o a les xarxes per conèixer com va el partit, mentre observem com avança el temps, aliè a les vicissituds del pacte, impertorbable. Minut i resultat. Mentre contemplem, en l’horitzó immediat, la dalla d’una data inajornable. Alhora, sabent moltes coses, n’hi ha moltes que se’ns escapen: els temors d’uns, els conflictes interns que fan trontollar l’entesa, les baralles caïnites, la lletra petita. I el rellotge que marca les hores s’assembla a allò que deia Cortázar al ‘Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda a un reloj: «Cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire». Tic, tac.