Portar un diari resulta gratificant. La pràctica converteix el magma en un simulacre d’unitat i instaura la impressió que algun fragment de vida queda allà atrapat, com una sípia en una nansa de pescar. Però de vegades l’hàbit sembla artificiós. Per exemple, quan es tracta de bolcar a les pàgines un esclat de joia, ¿què poses? ¿Bum? ¿Pumba? ¡Apa aquí! Optes al final per una línia que de tan breu sembla refredada: «El Nacional de las Letras, per a Cristina Fernández Cubas. Alegria màxima».