L’OCDE, ¿no gràcies?

Feijóo, malgrat el desànim després del 23J, creu que pot ser president. En dos escenaris. Un, que Sánchez no aconsegueixi el pacte d’investidura, hi hagi eleccions el 14 de gener i el PSOE quedi atrapat i contaminat per l’aposta fracassada. Dos, que hi hagi investidura però que les contradiccions explotin i la legislatura sigui curta. El seu diagnòstic es veuria confirmat i Sánchez perdria. Dimecres va ser a Barcelona (dilluns a Bilbao per recolzar un PP basc autonomista) i va llançar missatges als socialistes reticents a l’amnistia i als exconvergents amb por de la política econòmica Sánchez-Yolanda. I algun petit gest a Puigdemont perquè el seu enemic per a la Moncloa només és Sánchez. Però es va moure poc. Va dir que Catalunya ha perdut impuls econòmic. Potser, però d’altra banda la tensió política ha baixat, els llaços grocs han desaparegut, l’independentisme s’ha dividit i el PSC ha guanyat de llarg les últimes legislatives. Feijóo intenta obrir ponts amb el catalanisme conservador (objecte polític avui no identificat) i amb el PNB. Sap que els pot necessitar. Pocs canvis. Té 172 diputats (amb Vox), n'hi falten només 4 i no vol arriscar. En tot cas, que Vox es desgasti sol i una part dels seus votants tornin al PP. Per això ha autoritzat que Vox entri també –no estava en el guió– a l’Ajuntament de València. Sap que el pacte amb Vox el va perjudicar, però no el vol trencar. La bipolarització l’obliga a simplificar el missatge. I peca de sever, gairebé catastrofista, al jutjar l’economia. L’empresariat està excitat contra Podem i contra Sánchez, però en l’assemblea de l’Institut d’Empresa Familiar de dilluns a Bilbao van valorar la situació econòmica amb un 5,03 (en una escala de 0 a 9), quan fa un any la nota va ser inferior (4,59). El 53% esperen mantenir la plantilla, el 37% augmentar-la i només el 14% reduir-la. I l’EPA del tercer trimestre dona un augment de l’ocupació de 209.000 (725.000 els últims 12 mesos). L’augment de l’atur es deu al fet que la població activa (els que volen treballar) són 302.000, més que els llocs de treball creats. I l’augment del PIB en el tercer trimestre (0,3%) baixa només una dècima respecte al segon i la taxa anual es redueix del 2% a l’1,8%. ¿Sintonitza aquí Feijóo amb l’opinió pública que, Felipe ‘dixit’, no és sempre la publicada? L’aliança amb Vox i les rigideses –que superen el seu pragmatisme– li dificulten mossegar més en l’electorat moderat. Però Sánchez té un problema semblant. Prioritzar el pacte amb Puigdemont li complica el missatge. L’amnistia tindria avantatges, però com ha puntualitzat el Cercle d’Economía –defensant-la– hauria de comportar la renúncia a la unilateralitat, no ser condició per a la investidura i no tenir en contra el primer partit de l’Estat. I té altres problemes. L’economia aguanta i l’OCDE diu que aquest any creixerem un 2,5% i el 2024 un 1,5%. No està malament en un context europeu de frenada. Però això es deu a una política socialdemòcrata i de keynesianisme agut que només ha sigut possible perquè tot Europa ha augmentat la despesa pública contra la crisi i la pandèmia i el BCE no només ha tingut baixos els tipus d’interès sinó que ha finançat el dèficit públic. Però aquest món s’acaba. El BCE ja ha apujat en poc més d’un any el tipus d’interès principal del 0 al 4,5% i predica que els estats sanegin els seus comptes. I Sánchez –en part per la pressió de Sumar– no pensa a compassar la política econòmica amb la nova realitat, sinó a incrementar beneficis socials que necessitarien certa pausa. Mentre l’OCDE aconsella prudència amb el salari mínim i les pensions, la polarització el condueix a tot el contrari. I quan l’OCDE recomana apujar la pressió fiscal –la clatellada va també per a Feijóo– apujant l’IVA, ell deixa dir que tot s’arregla amb l’impost a la banca i les elèctriques. En suma, per la bipolarització, per Vox i Sumar, i per la seva gran incompatibilitat (que no hi va haver entre Rajoy i Rubalcaba), cap dels dos assumeix la gran complexitat del món actual i no escolten l’OCDE i els seus consells, que van ajudar que el 1959 Espanya comencés a sortir de la pobresa. ¡Compte! Hi ha assignatures pendents que, guanyi qui guanyi, cap dels dos podrà abordar en solitari.

L’OCDE, ¿no gràcies?

La bipolarització fa que els missatges de Sánchez i Feijóo no assumeixin la complexitat d’Espanya i fins i tot que no admetin les realitats econòmiques

El més llegit