La notícia que més m’ha impactat darrerament és que a Girona, la meva ciutat, aviat tindrem bisbe, així ho va dir el Papa, que és infal·lible. Espero que el triat calci una bona tripa, un bisbe sense panxa és menys bisbe, la gent el podria prendre –amb raó– per un farsant, es perden les ganes fins de besar-li l’anell. De tota manera, el que em va impactar no va ser la vinguda del nou bisbe, sinó assabentar-me que fa dos anys que estem sense. Dos anys. Com ho llegeixen. I tan frescos. Un tenia l’esperança que dos anys sense bisbe suposarien la caiguda dels fidels en el pecat, però no hi ha manera, ni així. Suposo que almenys alguna cosa els ocorre a les ànimes que estan òrfenes de bisbe tants mesos, però aquestes coses no se saben fins al final. Fins al final de la vida, vull dir. Tal vegada els qui han mort durant aquest llarg i fosc lapse d’absència episcopal han anat de cap a l’infern. Encara no hi ha dades sobre això, però segur que quan m’arribi el torn de visitar l’avern, hi veuré gent que no esperava trobar en un indret tan tòrrid.