Fa molts anys, en una exhibició de cuina catalana a Tolosa de Llenguadoc, uns quants cuiners de primer nivell van presentar les seves creacions davant d’un fòrum d’entesos, francesos, junt amb el també cuiner i dinamitzador cultural Pep Palau, codirector del Fòrum Gastronòmic. El menú va ser memorable i va rebre molts elogis dels comensals. Jo els acompanyava i vaig protagonitzar l’episodi menys glamurós del sopar, un intent de descriure, amb el meu esquifit francès, les característiques de la cuina del meu país. Però aquesta és una altra història. La qüestió és que vaig ser present en el moment en què els cuiners (aleshores, joves valors; ara, xefs reputats) van aterrar a la cuina d’un gran hotel-restaurant de Tolosa per acabar de cuinar i muntar els plats. La sorpresa que van viure va ser considerable. Atès el nivell i l’exquisidesa del local no esperaven trobar a les cambres tot de productes elaborats i guisats, envasats en bosses, a punt de passar pel microones o pel bany maria i que eren presentats al client com si fossin fets al local, amb noms, això sí, la mar de rocambolescos. Em van ensenyar, per exemple, un salmó a la planxa que fins i tot duia els secs característics del procés i també recordo una ‘blanquette de veau’, a punt de ser reescalfada. Vaig descobrir aleshores què volia dir la ‘cinquena gamma’, és a dir, allò que ja ha estat cuinat i que no necessita sinó un cop de calor per ser servit. Després, en molts restaurants on he menjat he pensat si no em donaven el gat de la cinquena gamma (feta lluny del local, ves a saber on, estàndard i sense suc ni bruc) per la llebre de la sofisticació que em cobraven.