L’amnistia, si es produeix, no serà cap punt final, sinó un retorn al principi, al punt zero de tot el procés. Tampoc serà, com somien alguns, el final de tot el que va començar el 2011 i va culminar el 2017, ni serà, com somien d’altres, un simple punt i seguit per reprendre el camí. En realitat, l’amnistia ens permetrà viure una distopia real: fer un ‘reset’ total, en una espècie de fascinant F5 de la política espanyola i catalana, i tornar a començar. Per això, ara que s’acosta el moment culminant de la negociació és pertinent començar a plantejar la pregunta: ¿I després de l’amnistia, què? De tots els actors que estan pensant ja en el dia després, qui més ha anticipat el seu propi futur és sens dubte Pedro Sánchez. El president del govern en funcions afrontarà una fenomenal ira mediàtica que, paradoxalment, ja té descomptada, com amortitzat està el vendaval de ràbia de la dreta i extrema dreta, i també del seu propi partit. Felipe, Guerra, Feijóo, Ayuso i els seus altaveus ja li han dit tants exabruptes, que costa imaginar què més es podran inventar quan arribi el dia D, quan quedaran quatre anys per endavant, un temps infinit en política per anar diluint tranquil·lament l’espès quitrà rabiós dels seus detractors. Això sí, Sánchez, sabedor que hem tornat al punt zero, s’haurà d’inventar una cosa nova per a Catalunya, que no pot ser un referèndum, però tampoc seguir com estem. La cirurgia de l’amnistia no és una cura en si mateixa, fa falta un pla per treure el malalt de l’hospital.