Que el lideratge de la negociació amb el PSOE sobre l’amnistia l’acapari i capitalitzi Carles Puigdemont té una cosa bona: el silenci. D’una banda, els pragmàtics romanen callats i expectants. De l’altra, entre els més combatents octubristes i els borrasistes de Junts hi regna també la contenció. El soroll, en el bàndol independentista, l’organitzen personatges tan dispars i peculiars com, per exemple, Dolors Feliu, la presidenta de l’ANC, de lògica dislocada. O la sempre animosa i contundent Clara Ponsatí. O la pubilla infatigable de Ripoll, Sílvia Orriols. Al trio de senyores cal afegir-hi alguns personatges solts i un exèrcit incansable d’activistes de Twitter i altres xarxes. Tota aquesta gent, i algunes altres, rebutgen l’amnistia amb arguments tan pelegrins com, per exemple, que si demà Catalunya esdevingués Estat, aleshores ja ho tindríem tot i de cop, l’amnistia inclosa. O aquest altre: l’amnistia no ens cal per a res, ja que no ens condueix, no ens fa avançar cap a la independència. Cert, encara que obliden una cosa evident fins i tot per a un estudiant mandrós de primer de Batxillerat: la no-amnistia tampoc acosta Catalunya a la independència, més aviat al contrari.