Antonio López: l’epifania que s’alenteix, per Josep Maria Fonalleras

En el documental de Josep M. Civit que es pot veure a l’exposició retrospectiva d’Antonio López, a la Pedrera, hi ha un moment emotiu, quan l’artista contempla el bust de María Moreno, la Mari, la seva dona, quan el palpa i evoca la seva absència. N’hi ha un altre de sincera satisfacció personal (ben inusual, en el pensament de López), quan es retroba amb una escultura ('Figura de mujer. Fátima') que representa una noia nua, amb els cabells recollits en un mocador. Mentre s’allunya del bust, xiuxiueja: "Quan una cosa et queda bé...". En un altre fragment de la cinta, López parla de Velázquez i de la seva pròpia concepció de l’art. Diu que cadascú té un món i que hi arribes sense saber com: "Velázquez el va trobar de seguida, quan tenia 18 anys, a Sevilla. Quan pinta ‘Vieja friendo huevos’ ja l’ha trobat. Pinta la vida". No és gaire agosarat creure que Antonio López també el va localitzar aviat, aquest univers propi, entre Tomelloso i Madrid. Tot el que vindrà després s’intueix, encara amb algunes gotes de surrealisme, a ‘Niño con tirador’ o a ‘Niña muerta’, i esclata amb aquella meravella que és ‘La alacena’. Ell mateix afirma que "el meu treball m’ha fixat molt en un lloc concret; hi ha quatre o cinc temes que es repeteixen amb variacions: les flors, els interiors, els exteriors, els nens, els nusos". És un món familiar, sense èmfasi, amb una obsessió pel detall, per l’essència de les coses, per la quotidianitat més anodina. A l’exposició de la Pedrera sento un visitant que diu: "Allò de Sorolla sí que és art i és bonic; però per mi aquest López no té cap gràcia; ¿quina gràcia tenen aquests carrers buits i les habitacions d’una casa o un sopar?". Justament ho diu davant d’uns dibuixos de casa seva que s’assemblen a les desolades cambres de Hammershøi, però aquí no hi ha interiors nòrdics sofisticats, sinó un llum que penja del sostre d’un lavabo, amb una tassa de vàter al fons. En canvi, una dona que va en cadira de rodes observa amb atenció, quasi amb reverència, la sèrie de les roses que es marceixen, "la transformació d’aquelles flors cap a la destrucció". Una noia que mira el procés confessa al seu amic que ella no sap mai quan toca llançar les flors que s’han marcit. Potser aquest és un dels secrets d’Antonio López, la investigació obsessiva pel pas del temps, la necessitat de deixar constància de la lenta evolució dels éssers i els objectes. 6 de gener Em permeto pensar que l’atzar de néixer un 6 de gener, dia de l’Epifania, marca la trajectòria del pintor. Epifania és la manifestació d’una divinitat, però també de la natura de les coses. És un moment en què la gràcia es fa present i així endevinem la realitat profunda, l’ànima de tot allò que ens envolta i que observem. Però és alhora una formalització d’aquell moment. Epifania no pas com a revelació sobtada, instant que enlluerna, sinó evolució de l’artista que li dona forma, una palpitació que s’alenteix. Un exemple. A ‘La cena’, Antonio López pinta la seva dona Mari i la seva filla María assegudes a taula, a punt de sopar. És un d’aquells instants de lucidesa, suspesos en una cerimònia casolana i alhora ritual. El moment. El pintor hi va treballar durant 10 anys i tècnicament encara no està acabat. Durant setmanes, mesos, dona i filla van seure a taula, amb el mateix parament, amb el menjar intacte, perquè López pogués reflectir, amb la seva mirada, amb la seva precisió, aquella inicial epifania. «Una obra no s’acaba mai», diu, "sinó que arriba al límit de les seves possibilitats". I aleshores es pregunta què vol dir ‘acabar’ i contesta: "No ho sap ningú. Potser quan hi ha una substància prou densa". Moltes de les seves obres estan així, en suspens, com en uns llimbs, a l’espera de trobar una resposta que és formal i moral alhora. Com en els seus coneguts quadres de Madrid. L’any 2010 va decidir instal·lar-se a la Puerta del Sol per pintar un panorama de la plaça. Va abandonar l’aventura perquè es va convertir en un fenomen mediàtic. Onze anys després hi va tornar. Amb la mateixa camisa de ratlles blaves, una gorra vermella, pantalons curts i uns esclops amb mitjons. I el quadre a mig fer. S’hi va estar un mes. Cada dia, marcava amb guix el lloc exacte on l’endemà havia de posar els peus per tenir la mateixa perspectiva. Una amiga meva el va veure pintar. "No es pot explicar, ell s’evadia de tot, era com si resés". El quadre, com tants altres, és encara en procés: "Els meus quadres són una experiència personal, no pas un document".

Antonio López, l’epifania que s’alenteix

Potser un dels seus secrets és la investigació obsessiva pel pas del temps, la necessitat de deixar constància de la lenta evolució dels éssers i els objectes

Barcelona salda el seu deute històric amb Antonio López amb una retrospectiva a la Pedrera

Antonio López: «No entenc l’ésser humà, però m’agrada com és. La vida m’agrada»

El més llegit