Síndries i bombes a Palestina

George Eliot va escriure en el seu ‘Middlemarch’ que un pedant és el que dona la seva opinió en tot moment i sense rebre diners a canvi. En moments de crisis internacionals especialment greus un pensa que, més que cobrar, molta gent hauria d’haver de pagar abans de deixar anar els seus eslògans. Un altre escriptor, Kurt Vonnegut, que va viure en carn pròpia el bombardeig de Dresden, va escriure a finals dels seixanta: «No hi ha res intel·ligent per dir sobre una matança. Després d’una carnisseria només queda gent morta que res diu ni res desitja; tot queda en silenci. Només els ocells canten. ¿I què diuen els ocells? Tot el que es pot dir sobre una matança; alguna cosa així com ‘piu, piu, ¿pi?’». Malgrat recórrer a aquestes dues cites en moments d’inflació opinant, d’aleteig constant de gent que piula a les xarxes i d’ansietat geopolítica, la matança actual no ha acabat encara, sinó que sembla que es comença a desemmandrir. I un no pot deixar de parlar (de pensar) sobre el que no voldria parlar, sobre el que és difícilment emparaulable. Atès que es debat sobre una cosa tan demencial com el brutalíssim atac terrorista de Hamàs i l’embogida i immoral reacció d’Israel, un pensa que ha de tornar una vegada i una altra a la casella de sortida. Un territori progressiva i il·legalment pres dècada a dècada, al qual se saboteja l’accés a l’aigua i que es deixa sense energia, al qual es nega el color i es cancel·la la possibilitat d’existència, on s’encoratgen els pitjors grups de la seva resistència, que maneflegen amb codis morals remots els seus i que contesten amb una acció brutal i inhumana que desencadena (segons alguns, formidables i tossuts ells, impermeables a cada nova notícia, justifica) la pitjor reacció violenta en setanta anys (i que podria esquitxar la resta del món). Dir això, una vegada i una altra, avalat no per l’entusiasme imbècil del ‘like’, ni amb ànim guanyador, sinó perquè una pisca de veritat no és definitiva, però sí decent. I tot i així, un se sent incòmode opinant des de la pau domèstica sobre una cosa tan demencial, tot i que la inèrcia que pren el conflicte torna impossible no fer-ho. Així que recorre a la mirada d’una adolescent. Aquests dies, junt amb el meu soci Juan Pablo Villalobos, estic impartint un taller d’escriptura per a nois i noies del Raval. El coordina Blackie Books i les sessions les celebrem a La Central, molt a prop d’on els alumnes van a l’institut. Un dels contes es titula ‘La llibertat que ens donava la síndria’. En l’arrencada, es planteja una escena casolana l’estiu del 1965, a Palestina. Un pare crida una nena per menjar una síndria. La família la menja sense llavors «per por que les llavors creixin a l’estómac». La narradora recorda acomiadar-se amb petons al cap dels avis: «la curiosa olor del vel de la meva àvia, barreja de la seva fragància corporal i lavanda, i la del meu avi, al seu hort, el seu petit món, especialment de lliri». Els detalls són importants, per raonar, per entendre, per no ser un cretí. Domina aquesta situació un «perfum de tarongina», una essència que «ara és de lluita» i que «serà de nostàlgia», ja que, per culpa de les ocupacions, la gent abandona els horts «perquè només els podria regar amb les seves llàgrimes salades». A continuació, estem al 1967, en un escenari gairebé enderrocat. L’autora no ho diu, però és després de la Guerra dels Sis Dies, quan, entre altres coses, es prohibeix l’exhibició i hissat de la bandera palestina. Un poble que no existeix no té territori, ni, per tant bandera. Allà, després de les bombes, pren protagonisme la síndria: «els civils originaris decideixen penjar-se un tros d’aquesta fruita, que ostenta els colors de la bandera». Negre, blanc, verd, vermell. Dura per fora, aquosa i fràgil per dins. Com aquest gest. El conte segueix i arriba a una nova generació que l’escriu des del Raval, refugi per a aquells als quals es va treure tot allò que els separava per un riu, un mar o un filferro mortal». Per poder participar en aquest taller, es convoca un concurs previ, mesos abans. Així que això es va escriure no ara, al caliu de l’escalada, sinó fa aproximadament un any. No donaré el nom de l’autora, ja que encara està treballant en el relat. Només diré que el seu nom, molt habitual en certs països àrabs, significa «la brillantor de la lluna» o, segons d’altres, «llarga vida» o «vida pròspera». (Hores després d’escriure això, centenars de morts en un hospital de la franja).

Síndries i bombes a Palestina

Un se sent incòmode opinant des de la pau domèstica sobre una cosa tan demencial, tot i que la inèrcia que pren el conflicte torna impossible no fer-ho. Així que recorre a la mirada d’una adolescent

Les fallades en cadena en la seguretat d’Israel que van donar peu a l’atac de Hamàs

Israel ordena intensificar la represàlia sobre Gaza

El més llegit