Estem vivint la part decisiva –la de les eliminatòries– del Mundial de rugbi que es fa a França. No sembla que aquí hi hagi una gran expectació i conec poca gent que hagi programat les vacances per anar a veure un partit a Marsella, a Lilla, a Tolosa o a París. N’hi ha, però. Hi ha colles d’amics que organitzen cada any una excursió per contemplar en directe un dels partits del Sis Nacions i ara, tan a prop, també han muntat una visita més enllà dels Pirineus. I també n’hi ha que queden a casa d’algú per seguir les últimes confrontacions del campionat. El rugbi, aquí, més enllà d’aquests bojos seguidors, d’aquest reducte gairebé religiós i de caràcter ritual, no té gaire predicament. És un assumpte d’acòlits que hi van jugar de jovenets o que potser veien a casa, de petits, els partits del que aleshores es deia Cinc Nacions (Itàlia encara no era a l’elit) per TVE-1. Tots els coneguts amb qui parlo i amb qui comento el Mundial tenien la mateixa selecció favorita, Irlanda, tant per motius sentimentals com perquè és l’equip que juga més bé des de fa unes quantes temporades. No hem tingut sort. En un matx bellíssim (disputat, ardorós, vibrant) van acabar perdent amb els All Blacks, els que sempre i a tota hora van de negre, de cap a peus. El mític combinat de Nova Zelanda, que no viu el seu millor moment (van ser anorreats aquest estiu per la República Sud-africana en el Summer Nations Series, una prèvia del Mundial, amb un marcador humiliant i històric, 35 a 7) va aconseguir vèncer i destruir el somni d’Éire. Els irlandesos, però, van tenir opcions fins al final.