A l’AVE rumb a Madrid, districte federal, com diu amb molt encert Enric Juliana. Un tren matiner ple de gent que es dirigeix a la capital, la gran marmita de la multitud espanyola, passatgers que conversen sobre negocis, gestions, ministeris, àpats pendents, inventaris, amors i fills en custòdia compartida. Em toca el seient al costat d’un cavaller d’edat, alt, amb un paraigua molt negre i molt gran, que llegeix reconcentrat. Tafanejo de reüll en la seva lectura, i a la pàgina emergeix una equació en la qual la ics és l’«‘esencia de Dios’». Vaja. Això mateix em pregunto jo: on és Déu ara mateix, mentre, darrere dels vidres, cau una pluja mansa sobre els camps i els molins eòlics que travessen el desconcert del Celtibèria. I el del món.