Quan alguns diuen obsessivament que es trenca Espanya, el que jo sento és que «se’ls trenca Espanya», com si Espanya fos una joguina que els pertanyés només a ells. Significa que la vida adulta està molt infantilitzada. A casa meva, l’endemà de la nit de Reis, no quedava cap joguina sencera, i no per maldat, sinó perquè la curiositat de veure el que hi havia a dins era més gran que el plaer de jugar-hi. Ens agradava accedir a les entranyes d’un cotxet de corda tant com desplaçar-lo al llarg del passadís. Les entranyes de les joguines de llavors eren purament mecàniques i la mecànica s’entén, de manera que el motor d’una locomotora servia per fabricar un altre artefacte (un ventilador, per exemple). Així que les joguines, més que trencar-se, es transformaven. Potser és el que li passa a Espanya, que es transforma precisament per no trencar-se. No obstant, quan els nostres pares, amb la mirada desconsolada, observaven aquella hecatombe de ninots amb les tripes a l’aire, solíem donar la culpa a l’altre. L’altre ha sigut sempre el perfecte culpable.