Es compleixen 12 anys de l’assassinat del José i la Ruth, per part del seu pare, José Bretón. Anys després, diuen que és «la mirada del diable», però és només la mirada d’un masclista que no aixecava sospites excepte en uns quants, com la seva dona. El que ella digués era igual. En aquell moment no es parlava de violència vicària ni la justícia impedia que ell veiés els seus fills. I, tot i que avui se’n parli, hi ha qui continua sense entendre-ho. Durant un temps ell creia que estava sa i estalvi perquè un informe va dir que les restes trobades no eren humanes, sinó d’animals. Quan un altre informe va confirmar la veritat, ell va reconèixer cremar i matar els seus fills «com a venjança» a la seva dona després de separar-se. Tot i així, després va ser absolt de maltractaments psíquics per un fet anterior a l’assassinat, per ser considerat un acte de «desinhibició» familiar. La Ruth, en dol pels seus fills, no va declarar. I el jutjat, sense comprendre-ho, va afegir que no ratificar produïa «dubtes raonables». L’advocada de Bretón, Bárbara Royo, es mostrava satisfeta per «prevaler el dret». En cas de dubte, s’aplica el principi ‘pro reo’. Però ja se sap, es diu que el testimoni d’una dona arruïna la vida d’un home.