Imaginem que les negociacions per a la investidura acaben amb l’elecció de Pedro Sánchez com a president d’un Govern d’esquerres, avalat per les forces nacionalistes i independentistes del País Basc, Galícia i Catalunya. ¿Què passarà a Catalunya l’endemà? La dreta ha vaticinat un moment de glòria per a Carles Puigdemont si el pacte es basa en alguna mena d’amnistia. Esgotant paral·lelismes que no tenen base històrica, alguns vaticinen un retorn triomfal del líder de Junts per Catalunya, a l'estil Tarradellas. Un ‘ja soc aquí’ llançat als quatre vents des del balcó del Palau de la Generalitat, seguit d’unes eleccions inevitables on l’independentisme arrasaria i Junts seria la gran triomfadora. O sigui, tornar a començar. És curiosa aquesta tendència de les dretes espanyoles a atribuir a Puigdemont poders demiúrgics. Revela que el Partit Popular continua sense haver entès res del que ha passat en els últims anys. El PP s’entossudeix a pensar Catalunya com una causa perduda, la qual només s’ha de lligar curt des dels poders de l’Estat. Al principi de la seva arribada a Madrid, Alberto Núñez Feijóo semblava haver-se adonat que així li resultarà difícil governar Espanya, però Madrid és molt Madrid i s’ha sumat als que creuen que la Catalunya de l’endemà serà territori comanxe. Com si Puigdemont pogués canviar de cop el resultat del 23J, en el qual els tres partits independentistes van sumar un 28% del cos electoral català. Menys d’un milió de vots. Menys de la meitat dels ciutadans que van votar ‘sí’ en el referèndum de l’1 d’octubre.