Una de les conseqüències d’una hipotètica investidura de Pedro Sánchez fruit d’un pacte amb Carles Puigdemont, és la tornada del seu partit, Junts, a la vida política quotidiana de la que s’ha anat allunyant en els últims anys amb la seva negativa a negociar al Congrés en l’anterior legislatura, la seva sortida del govern de la Generalitat i, posteriorment, de les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona, una ferida que encara sagna quan entra Salvador Illa a escena. Amb el beneplàcit de l’expresident, Junts està explicant aquests dies a tots els que el volen sentir que la seva voluntat de negociar és ferma i duradora en cas de salvar el tràmit de la investidura. I aquesta música no sona gens malament als despatxos de les grans empreses arrelades a Catalunya, però tampoc de les que dominen la moguda a Madrid. Persuadits que aquesta oportunitat de Feijóo ha passat i que la repetició és una loteria, l’escenari d’un nou govern del PSOE i Sumar genera molta incertesa, especialment pel gir dels dos últims anys, quan Sánchez va cedir en temes com la llei de vivenda o la fiscalitat dels suposats beneficis extraordinaris. Per al món empresarial, una majoria parlamentària en la qual Junts i el PNB siguin tan decisius com Sumar i Bildu pot arribar a ser un escenari tranquil·litzador tot i que obligui al tsunami de l’amnistia i sempre que no suposi la tornada del processisme amb cap altre referèndum. Aquesta dimensió explica alguns moviments com la foto de Turull i Ortuzar amb Puigdemont a Waterloo. Urkullu va quedar massa fart del personatge al 2017 com per protagonitzar ara aquesta maniobra.